Quan la xifra de dones assassinades per les
seues parelles o exparelles va arribar
a cent, es va declarar l’estat d’alarma
mundial, i les autoritats van decidir que
tota l’activitat parés fins que el
masclisme quedés contingut i erradicat. O no va
ser així? No, no va ser així.
Tampoc es va parar el món quan va caure el
bombardeig número mil sobre població
civil, o amb el genocidi número
dos mil o a l’arribar als primers deu mil morts
per contaminació... I podria
seguir enumerant patiments, morts, desastres
socials...
Ja sé que ara és necessari protegir la població
de risc, i contenir l’epidèmia,
i augmentar les mesures higièniques, clar que
sí, ja sé que ara no és recomanable
estar totes i tots fent-nos besos amb
llengua fins a la gola, o escopint-nos
alegrement, o llepant-nos les mans unes
a altres a tota hora. No. Cal ser
responsables, però... La responsabilitat no
està només en quedar-se a casa
per tal d’evitar una riuada de contagis que
saturen el sistema sanitari, també
és responsabilitat plantar-li cara a altres “epidèmies”
que de normal van omplint
el nostre dia a dia, i moltes vegades (massa) l’enfosqueixen
i el fan irrespirable.
Responsabilitat? Clar que sí: i com més completa,
millor. Perquè la llibertat
sense responsabilitat és com cagar i no netejar-se
el cul després. Som persones,
i no un ramat poruc i histèric? Endavant,
demostrem-ho.
Demostrem-ho no només amb el COVID-19 i no
només ara. Com deia
aquell que cantava: Imaginem-ho. I fem-ho.
