dimecres, 29 de juliol del 2020
















—¿Qué es para ti lo más bonito del mundo, Cactus? 

—Irse, esa es la verdad.

—¿Irse?

—Sí, Ximo, es hora de irse ya.

—¿Adónde?

—Al de cierto ya.

—¿Al desierto?

—Cierto, Ximo. Al de cierto nos vamos, que tú necesitas unas vacas y unas ciones ya.

—Ay… Pues va a ser que sí…

—Sí, que ya estás tú muy agrietado ya.

—Agotado, querrá usted decir, don Cactus.

—También, señor Ximo. Venga despídase usted del vello púbico ya.

—Del bello público, Cactus, se dice bello público, ¿cuántas veces tendré que recordártelo?

—Dos mil seiscientas cincuenta y ocho veces coma cinco.

—¿Exactamente?

—O más o menos.

—En fin… ¿De qué estábamos hablando?

—De las vacas y las ciones, amigo Ximo. Despídete ya mismo ya.

—Eso, sí. Querido y bello público: dejo de publicar unas semanitas. 
Y la idea es volver… a ver qué día…

—Cuando vuelvas volverás, Ximo. Ahora despídete ya.

—Vale, me despido. Desaparezco, solo me veréis el pelo cada 5 o 6 días en Patreon, y…

—¿Qué pelo te veremos allí, Ximo?

—Es una manera de hablar, Cactus.

—¿Por qué?

—¿Ya empezamos con el absurdo?

—¿Tú sabías, Ximo, que el absurdo empieza y termina en el mismo sitio?

—¿Dónde?

—Ni idea, pero despídete ya, Ximo.

—Qué pesadito eres cuando quieres, Cactus.

—Sí, qué pinchadito soy cuando quiero, y, claro…

—¡Pues hasta luego, gente! ¡Nos vemos más adelante!

—Yo también quiero despelotarme ya.

—Despedirte, querrás decir.

—Sí sí, hasta luego, ricuras, ¡y sed bonitos y bonitas cuando no haya policía vigilando! 
¡Haced cosas hermosonas y desvergonzadonas y antiautoritarionas! 
¡Y lameos bien los sueños! ¡Y los sobacos!

—¡Cactus! ¡Va, que nos vamos!

—¡Hasta prontooo! ¡Y haced cosas hermosonas también cuando haya policíaaa! 
¡Que no os reprima ni dios, ni amo, ni banderaaaaa! ¡A ser felices yaaaaaaaaa!

—Ay ay ay…

—Ya ya ya…


















diumenge, 26 de juliol del 2020













Sóc de Castelló i sóc del Castelló. La gent d’ací on visc sap què vol dir això, i també 
sap que té molt de contradictori (podríem dir irracional) ser d’un club de futbol quan 
el món del futbol està marcat pels diners i per negocis no sempre clars: és difícil sentir 
uns colors quan tantes vegades hem vist que l’afició (i l’emoció, eixa ingenuïtat tan necessària) 
no és la prioritat de qui pren les decisions importants. Però ho sóc, sóc del Castelló i sóc 
llibertari, també; per això la vinyeta d’avui és en blanc i negre i és antimonàrquica. 

Però no vull parlar ni de vinyetes ni de política. Vull parlar del Castelló, un club esportiu 
molt antic i molt literari. Sí: L’origen del Castelló està, ni més ni menys, en Cervantes. 
Sí sí sí: el Cervantes era un dels clubs de futbol que hi havia a la capital de la Plana als inicis 
del segle XX, i era (tornem a la política?) l’equip de la gent treballadora i humil, no era un 
equip de senyorets, i per això va estar recolzat pel Centre Republicà de la ciutat. L’estiu 
de 1922 el Cervantes es va convertir en el Quixot (ui! Perdó! Vull dir el Castelló!) 
i “ojo al dato”: tal dia com avui, un 26 de juliol de fa 98 anys, 
el Castelló va jugar el primer partit de la seua història. 

Ara, just 98 anys després, el Castelló es juga un ascens a 2ªA. I la ciutat està emocionada i, 
també, hi ha un cert estat de nervis que ni les mascaretes més homologades poden dissimular. 
A mi això dels ascensos i descensos em dóna un poc igual, és (tornem a la política) una cara 
més de la societat jerarquitzada i classista on malvivim; però esta nit aplaudiré al meu equip 
i recordaré la cançó de Barricada i potser cantaré allò de “Veo todo... en blanco y negro...” 
com ho fa Enrique Villarreal (més conegut com El Drogas). Ja ho veieu: 
fins i tot els colors del Villarreal són el blanc i el negre. 

Ahir vam tindre l’alegria amb l’equip femení: enhorabona, Joventut!, vos mereixeu 
els aplaudiments de tot Castàlia... i el suport total del club, ja! I avui guanyarem el 
partit o no el guanyarem, no ho sé. Però demà, sí o sí, seguirem sent del Castelló. 
Perquè ens agrada patir... i, també, ens agrada somiar. Molt. 




















dijous, 23 de juliol del 2020




















(viñeta gran formato para la peluquería RosTres de Castelló)



















dimecres, 22 de juliol del 2020

















—¿Tú que piensas del rebaño, Cactus? 

—Que está muy sucio, Ximo.

—¿Cómo que está muy sucio?

—¡Claro! ¡Si necesitan darse dos baños, es que están muy sucios!

—Venga, Cactus, que hablo en serio.

—Yo tampoco, Ximo.

—¿Pero tú no crees que al rebaño le da igual dónde lo llevan? Si le dicen blanco, 
van al blanco, si le dicen negro, van al negro, si le dicen que

—Si tú me dices ven…

—Jo… ¿ahora te apetece cantar? A ver, ¿cómo era la 
canción, Cactus? Si tú me dices ven…

—Yo me voy, Ximo.

—¿Adónde?

—Al abserdo.

—El absurdo, querrás decir. ¿Y que hay allá, en el absurdo?

—El absardo está lleno de gente que no oye.

—¿No oye, la gente del absurdo?

—¡No, Ximo! ¡El absordo es así! ¡Sordo! ¡No oye bien! ¡Es que hay que 
explicártelo todo! ¿Tú no fuiste a la escuela, el día que explicaban estas cosas?

—Ay ay ay… Cuánta paciencia hay que tener… Por cierto, Cactus, ¿tú no te ibas?

—Sí, Ximo.

—Pues vete.

—Olvida mi nombre, mi cara, mi casa, ¡y pega la vuelta!

—Jamás te pude comprender.

—Vete, olvida mis ojos, mis púas, mis pinchos, que no te desean.

—Estás mintiendo, ya lo sé.

—Pues sí, estoy mintiendo, Ximo.

—Venga, dile a la gente adiós.

—Yo no quiero decir a dios, soy ateo.

—Pues di lo que quieras, Cactus.

—Hasta luego, besitos para todas y todos los absirdos del pluriverso.

—Y pídele perdón a Pimpinela por haber usado así su canción.

—Pendón, Pimpimienta.

—Ay ay ay… Pues esto es todo por hoy.

—¡Sí! ¡Otro día… más tonterías!










dilluns, 20 de juliol del 2020















No diré en qui em vaig inspirar per a fer esta vinyeta. Només diré que 
és “remake” d’una que vaig fer fa 5 anys. Recorde una nit de festes, 
jo enyorava una nit de descans tranquil i algú intentava fer 
alguna cosa pareguda a cantar, envoltada d’una orquestra 
que feia massa soroll per al meu gust. 

De vegades dibuixar (mal o bé) (potser el que jo faig és alguna cosa 
pareguda a dibuixar) és l’única manera que tinc d’entendre 
(o senzillament suportar) segons quins moments de la vida 
(o alguna cosa pareguda a la vida)





















divendres, 17 de juliol del 2020
















De vegades no sabem si fa sol o fa lluna, si la llum ens brolla o 
ens ve a buscar (matinades furtades o benvingudes). 

Tantes vegades tot el que sabem ens nega i ens ofega. Ara, és un desig, 
el que sabem ens ajuda a fer camí. I una pregunta Qui ets? La resposta 
Sóc un lloc on les línies de les teues mans dibuixen alegries i somnis 
de rajos de sol i reflexos de lluna (matinades trobades i benvingudes). 


















dijous, 16 de juliol del 2020














És esgarrifós tot el que està passant, fa molta por, sobretot perquè hi ha gent 
que no s’adona del perill. Les xifres espanten, i darrere de cada xifra hi ha dolor, 
hi ha absència, i són xifres d’ara a tot el món, estan ací, són el nostre present com 
a humanitat. Sí, són esgarrifoses les xifres de persones mortes per contaminació, 
per accidents laborals, per fam, injustícia social, violència de gènere, guerres, 
genocidi, xenofòbia, racisme, homofòbia, repressió, murs... I segur que em 
deixe moltes altres desgràcies no menors, com epidèmies víriques 
o les moltes varietats de càncer, o l’alzheimer... 

Són esgarrifoses les xifres, quasi ens podem morir, només de pensar-ho... 
Però és millor viure i buscar solucions, com moltes persones ho estan fent cada 
dia (quasi totes amb molta precarietat i pocs recursos). No, no podem paralitzar-nos, 
ni unflar la por, ni tampoc focalitzar tota la nostra atenció en un sol punt:
 espantar-nos per només un dels molts problemes que hi ha al món. La paranoia 
no és la solució. Si com persones individuals que som (o com societat que també som) 
ens fixem només en un sol punt, no podem atendre tantes i tantes emergències 
que també necessiten la nostra atenció, i la nostra acció.

I he de dir-ho: m’esgarrifa la insistència obsessiva en l’ús obligatori de mascareta. 
És bogeria que puguen multar a una persona, per exemple, per no portar 
mascareta quan està caminant completament sola o amb la seua filla per un 
caminet entre horts, o per una avinguda o carrer mantenint distància amb 
altres persones. No té cap justificació, això. És absurd, són surrealistes moltes 
de les situacions que estem vivint des de fa mesos, i s’està generant una 
pressió injusta i totalment innecessària sobre les persones 
(com si no en tinguérem prou, de pressió, abans).

Sí, crec que la salut és molt important. Però tota, 
companys i companyes: tota. Tota la salut. 



(Avui vull dedicar la vinyeta i aquestes paraules a la memòria de TOTES les víctimes)


















(la versió original de la vinyeta la vaig publicar fa 9 anys) 








dimecres, 15 de juliol del 2020

















Viñeta gran formato para la peluquería RosTres de Castelló :-) 


















dimarts, 14 de juliol del 2020
















—Cactus, ¿te has fijado que butrón rima con borbón? 

—Sí, Ximo, pero no hablemos de eso, porfa, que estoy hasta las púas… 
Hoy necesito dejar fluir en mí pensamientos positivos y calmosos. 

—Pues relaja tu mente, Cactus. 

—Sí, voy a ello: Me cago en la puta banca, en el puto rey y en el santo telediario 
que los mece a todos en su puta cuna. Sí… ya me noto un poquito mejor…

—¡Cactus! ¿Qué has dicho? ¿No ves que te pueden condenar a confinamiento 
perpetuo? ¡O peor, a llevar mascarilla en la ducha, en la cama y en el bidé!

—Tranquilo, Ximo, a mí no pueden condenarme a nada.

—¿No?

—Pueden condenarte a ti, que eres el autor de mí.

—¡Pero si tú tienes vida propia, Cactus!

—Eso vas y se lo dices a tu psicóloga, a ver qué opina.

—Mi psicóloga es una florecita.

—No estás bien, Ximo… Pero mira, te ayudaré.

—¿Cómo?

—Si te acusan de injurias o de algo, yo en cactus iré y le diré a su señoño que

—¿A su señoño?

—Sí, a su señoñoría, iré y le diré: Quiero que conste en cacta que no me referí 
a ningún puto rey en concreto, ni a ninguna puta banca en croqueta, pues en 
mi ánimo no está faltarle al resputo a ninguna de las excelsas y magnificísimas 
instituciones que conforman nuestro ilustrísimo desordenamiento juridículo.

—Ah, pues sí que me ayudarás tú mucho, Cactus.

—Claro, Ximo, yo estoy aquí para lo que haga falta.

—Gracias.

—De nata.

—¿De nata?

—¿Prefieres de vainilla, Ximo? ¿Leche merengada? ¿Stracciatella quizá?

—Ay ay ay… Venga, despidámonos de nuestro querido y paciente público, 
que bastante tienen con los rigores de la vida cotidiana como 
para que les saturemos aquí con nuestras tonterías.

—Vale. ¡Hasta luejos, querido, delicado, sensible y vello púbico!

—Bello público, Cactus, se dice bello público.

—Eso he dicho: Bello vello púbico.

—Ay ay ay…

—Oy oy oy…