(vinyeta de Joaquín Salvador Lavado Tejón QUiNO, 17 de juliol 1932 - 30 de setembre 2020)

Avui ha mort Quino, demà és 1 d'octubre. Dos fets sense cap relació? Depèn de per a qui, per a mi hi ha molta 

relació entre el gran mestre de l'humor gràfic Quino i el gran intent de rebel·lió popular que va ser l'1 d'octubre.

Per a dibuixar i escriure com ho feia Quino és necessari tenir una sensibilitat humana bonica i valenta, també per a 

defensar una urna, una idea, una voluntat de canvi pacífic i plantar-se davant d'aquells bèsties armats i uniformats. 

No puc oblidar tantes vinyetes i tires de Mafalda, encara recorde aquella primera vegada, sent jo un xiquet, que vaig 

entrar amb mon pare a la biblioteca pública del carrer Major de Castelló, i vaig descobrir tot un món generós de llibres 

i còmics, prestatgeries plenes de paraules i dibuixos, que em van obrir noves perspectives i em van ajudar a trobar 

camins alliberadors. Sí, alliberadors, perquè jo de xiquet sentia que el món on vivia era obscur, tancat, alguna cosa 

passava, encara que no poguera definir-ho conscientment. Eren els anys 80 i en teoria tot estava canviant a millor, 

la dictadura quedava enrere i la democràcia ens il·luminava... però no, jo no trobava les paraules però 

alguna cosa no funcionava. Ara, dècades després, sí que puc definir amb paraules 

aquella sensació d'opressió social, i no és molt diferent de l'actual. 

No entraré ara a definir aquelles o aquestes sensacions, només vull dir que gent com Quino em va ajudar a enfocar la 

mirada, i a poc a poc vaig saber explicar-me què sentia, què estava vivint, què estem vivint. Gent com Quino em va 

ajudar a no fugir de la realitat (per a mi la literatura, la música, el teatre, l'art... no és evasió, és tot el contrari) i em va 

ajudar a comprendre la realitat i a construir la meua consciència d'una manera crítica, va alimentar la meua intel·ligència 

amb menjar ben nutritiu. I per això Quino i l'1 d'octubre estan, en mi, tan units: Aquell dia d'octubre de 2017 vam veure 

persones alliberant-se, usant les escoles d'una manera imaginativa i valenta, conscients que els llibres, l'aprenentatge 

intel·lectual, no són res sense llibertat. I vam veure també la brutal repressió, aquella que després la desinformació interessada 

i els tribunals espanyols encara volen tapar, perquè ens volen enfosquides i submises. Jo no sóc nacionalista ni crec en 

fronteres ni estats, però no puc tancar els ulls davant d'una injustícia així, tan grollera i descarada. No puc acceptar 

que la força bruta s'impose a la creativitat, a la pau, a l'anhel sincer d'un món millor. 

Quino, com l'1 d'octubre, són exemples de com podem fer les coses, de com és sempre millor buscar-nos 

els somriures... Per això, veient eixa vinyeta de Mafalda, o tantes altres que el mestre va fer, 

no puc oblidar on està l'essència d'allò que diem poble. No puc oblidar-ho perquè 

ho necessite per no perdre'm i per mirar-me a l'espill i reconéixer-me... 

Sé en quin món vivim, és un regne caducat. I sé en quin món vull viure, és un món que necessita cada dia 

el nostre esforç i la nostra imaginació, i la nostra valentia. Un món on, com diu la cançó, "ho tindrem tot i 

es parlarà de vida". Gràcies, Quino. Gràcies, 1 d'octubre de 2017. Gràcies per l'exemple, gràcies 

pels somriures. Gràcies per la dolça i càlida pau que no morirà mai.

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria Rostres de Castelló :-)

 

Els mosquits molt dialogants no són. Volen beure la nostra sang. 
Ni pau ni convivència ni res. La nostra sang, i emprenyar. 
Emprenyar molt volen els mosquits dels collons.

(versió nova d'una vinyeta que ja vaig publicar ací fa uns anys)

 

No es habitual, pero alguna vez pasa que situaciones a priori 
tristes y difíciles son, al final, muy diáfanas y liberadoras. 

("remake" de una viñeta que ya publiqué aquí hace 4 años) 

 

No tinc costum de portar camisetes amb dibuixos meus, de fet és 
raríssim això però mira, ací veieu una foto que contradiu el meu 
costum. Va ser un regal que em van fer i ben content que vaig quedar 
(no se’m veu la cara però sóc jo) (sempre he tingut certa timidesa a 
l’hora d’eixir en fotos) (i, a més a més, així la camiseta surt més gran). 

Per cert, si algú vol una camiseta amb un dibuix meu, només ha de dir-m’ho per correu i 

no tardarà molt a aconseguir-la. Garantida bona qualitat tèxtil i d’impressió i de tot plegat :-)

 

Otra de las tres viñetas de las que hablaba yo hace un par de días. La tercera 
la publicaré yo aquí en este planeta llamado acapu la semana que viene yo. :-)

 

Algún día habrá una huelga de esas gordas, guapas y geniales, habrá huelga de crucificadores. 
Y la vida será vida, de día y de noche. Mientras tanto ensayamos otras huelgas, huelgas anunciadas 

o sorprendentes, rápidas o caracoleantes, escondidas o temerarias, mías o nuestras, apasionadas o 

relajantes… Porque sí, porque del rebaño atropellado a veces salimos ovejas negras (o rojas) 

(o moradas) (o de todos los colores) y soñamos, por ejemplo, una escuela pública 

que nos enseñe a ser felices y a defendernos del sistema demente, caduco, 

asesino y contaminante. Y soñamos una sanidad pública rebosante de recursos, 

de empatía y de buena salud. Y agricultura limpia y bien tratada. 

Y arte libre y bien abonado y mejor regado. Y soñamos cosas 

así que no son cosas, son necesidades, caminos 

que anhelamos respirar. 

En fin: Huelga eterna de crucificadores queremos. 

Huelga eterna de ricachones y de mandamases y 

de mandahuevos y de vocesdesuamo. 

Mientras tanto, no hay duda, pequeñas huelgas haremos, 

siempre que sean necesarias, y ahora son tan necesarias… 

Porque no renunciamos a seguir ensayando, no 

renunciamos a que una humilde y pequeña huelga 

sea por fin esa gorda y guapa y genial huelga que 

algún día (o alguna noche) celebraremos.

 

Esta viñeta es una de las tres que envié a la 1ª edición del Premio internacional 

de humor gráfico "Francisco de Quevedo". El tema del concurso era, sí, Quevedo, 

y fue difícil que surgieran ideas en plan humorístico, pero me puse a ello y al final logré 

confeccionar 3 viñetas. ¿Por qué me costó tanto? Pues una razón es que me pilla lejana 

la literatura castellana de aquella época, tuve que desempolvar el Buscón, 

releerlo (no entero) (lo confieso) (pero también confieso que no me avergüenzo), 

empaparme un poco de su estilo, de su forma de escribir, y tratar de actualizarlo 

en viñetas de humor. Otra razón de la dificultad es que no podía identificarme 

con él, no lo encuentro simpático, a Quevedo; buscando en los datos que hay de él vi 

que su forma de pensar estaba, por decirlo suavemente, en las antípodas de la mía. 

Eran dos buenas razones para decir Esto no me motiva, no me va, fin de la historia. 

Aun así, otras dos razones me llevaron a presentarme. La primera razón: releyendo a 

Quevedo sonreí más de una vez: era ingenioso el jodido, mucho, sabía qué hacer 

con las palabras y jugaba con ellas apasionadamente, es verdad que su humor era muy 

sórdido y cruel, pero era humor escrito muy bien hecho...La segunda razón: había cinco 

premios bien remunerados, y yo, como buen pobre que soy, no podía dejar 

pasar esa posibilidad, por improbable que fuera; los remilgos 

había que dejarlos a un lado y ponerme al tajo. 

En fin, que no me arrepiento de haber participado, aunque no haya ganado ninguno 

de aquellos cinco premios (eso sí, una de las tres viñetas fue seleccionada para el 

catálogo y la exposición) (no es esta de hoy) (la seleccionada y la otra las publicaré 

aquí en breve). Y es justo reconocer una cosa: en este concurso el trato humano lo 

cuidan, y eso, en los tiempos que corroen (sí, corroen, confinan y explotan a la 

gente pobre) es de agradecer. En fin: no sé si Quevedo tenía un trato humano afable 

y amable, pero la verdad es que viajar en el tiempo con ese personaje y llevarlo 

un poco a mi terreno ha sido, en definitiva, una buena experiencia. Lo dicho, 

en unos días o semanas publicaré la viñeta que me seleccionaron, y también la otra.

 

Hi ha llibres molt actius i molt imaginatius.
O imaginacions molt actives i molt lliures.
O potser hi ha totes dues coses alhora...

 

Esta escena piedreril no es "remake" de una viñeta 
que hice hace años. Es "remake" de dos viñetas que hice 

hace años. ¿Remake-fusión? ¿Dos piedras en el camino? 

¿Dos chistes enamorados que por fin se encontraron en la dura 

andadura del vivir? ¿Un misterio por resolver? ¿Dos misterios ya 

resueltos? Vaya usted a saber, o no. Hasta luego, otro día escribiré 

más, que hoy tengo cosas que hacer. Por ejemplo: 

escuchar indiscretamente las 

conversaciones de las 

piedras. Es más 

interesante 

que el telediario. 

Mucho más. Y da más paz. 

Y más sabiduría y alegría. 

Hasta luego :-) 

 

Versió nova d'unes sigolletes (pessigolles) (cuscanelles) (cosquerelles) 
(cossinogues) (i més) (i més) (i més) que vaig publicar ací fa uns anys. 

¡Mierda! 

 

—Cactus, eres simpático, eres guapo y tienes chispa. Si no dijeras esas cosas 

que dices… ¡podrías triunfar en el mundo del espectáculo y del humor! 

—¿Sí? ¡Podría ir a Operación Triunfo, yo?

—¡Eso no es un programa de humor, Cactus!

—Ah, pues yo pensaba que sí, Ximo.

—Pues no, ¿pero qué te parece, ser un triunfador?

—Si fuera un triunfador… ¿podría meterme con los bancos?

—No.

—¿Y con la Secta Iglesia Cactólica?

—No.

—¿Y con el rey de los furcios?

—No.

—¿Y con la borrega normalidad?

—Tampoco.

—Pues no quiero, Ximo, ser un triunfador, yo.

—Pero podríamos forrarnos, Cactus.

—¿De cuálo?

—De dinero, y de lujos, y de estatus superior.

—Pero eso es una deposición.

—¿Una deposición?

—Sí, Ximo, trato de hablar fino, a ver si así nos forramos un poquito.

—Entonces, ¿estás dispuesto a ser políticamente correcto?

—Sí.

—Muy bien, veo que por fin estás sentando la cabeza, Cactus.

—Sí, por fin me está apestando la cabeza a mierda finamente maloliente, Ximo.

—Eres incorregible…

—Soy diferente, especial, singular, como tú, como ella, como él, como cada cual, Ximo.

—Jo, has vuelto de las vacas y de las ciones muy despierto…

—Sí, del desierto he vuelto despierto, yo, sí.

—Ay… El desierto… En él vivimos y en él morimos, Cactus.

—¿Por qué, Ximo?

—Porque es así.

—¿Es así porque lo digas tú?

—¿Tú que dices respecto a eso, Cactus?

—Yo digo Tururú.

—Bien dicho, Cactus.

—¿Seguimos hablando otro día, Ximo?

—Vale, Cactus.

—¿Me dejas que me despida del vello púbico?

—No.

—Vale.

—Hasta luego, Cactus. Hasta luego, querido y bello público.

—¡Hasta luego, Ximo! ¡Hasta luego, querido vello púbico! 

¡Besitos húmedos y calientes para todo cristoooooooo

—Ay ay ay…

—Ya ya ya…

 

"El narcisismo es una quietud muy estéril. Carece de vida". 

Josep Maria Esquirol en La resistencia íntima 

 

seguretat 

 

Esta vinyeta (meua) és "remake" de la versió original (meua) que vaig publicar fa 7 anys 

(tots meus, els 7 anys, també). He fet algunes altres versions en castellà i en valencià 

(idiomes meus, els dos) i les he publicat al meu blog i a les meues xarxes socials 

en alguna ocasió (meues són les ocasions, clar que sí). Ja per finalitzar les 

meues sempre interessantíssimes paraules meues, he de dir que tinc 

grans virtuts i que són, sense dubte, totes meues. Els defectes, 

també sense cap dubte, són teus :-D

 

(la primera versión de esta viñeta la publiqué hace cuatro años) 

 

Bé, ací estic de nou. Espere que totes i tots estigueu bé, o, si no esteu bé, 
que estigueu (sí: que estigueu en algun lloc vivible). El dibuix que vos porte avui 
el vaig publicar fa mes i mig a Patreon, no sé si en esta nova temporada 

publicaré molt ací o no, però la idea és dibuixar molt, que l'any passat 

entre unes coses i altres no vaig dibuixar tot el que volia. 

Amables salutacions a la bona gent que encara existeix 

(sí: que existeix en algun lloc de les nostres vides compartides).