placas tontónicas 

 

 

Recorde la cançó de Sau, aquella que diu "cada dia en algun lloc surt 

el tren de mitjanit" i pense com seria el tren de mitjanit trobant-se 

amb el tren de migdia, potser seria una trobada desastrosa, un accident

 frontal a tota velocitat, o potser els trens es desviarien en una eterna i

 lenta via morta. Però també podrien ser dues casetes que sabrien dir-se,

 amb un bes, allò de "no en tinc prou amb somiar, necessito desfer-me

 d'aquest pes que em lliga el cor". O també podem dir que tothom som 

la nostra foscor i la nostra llum, el nostre tren i la nostra caseta,

 i ho diríem i sabríem que no estem descobrint res nou, i que 

saber-ho tampoc soluciona gran cosa, perquè som una societat 

de persones i no una persona sola, però podríem continuar 

caminant i ser, mentrestant el món no canvia a millor, 

el millor tren que puguem agafar i la millor 

caseta que puguem compartir.

 

(versió nova d'un poema infinit que vaig fer fa uns anys passats o futurs)

"Que tothom fos respectat 

per tothom [...] i no hi hagués 

necessitat de sortir moviments com 

no-violència i no tinguessin que existir guerres 

i coses d'aquest tipus, vull dir, és molt utòpic tot això, 

però vull dir, la societat futura per mi hauria de ser una gent 

que ve a la vida i frueix del món i de la vida, no ve a donar-se cops 

contra la paret que és lo que ens passa a nosaltres, vull dir que ja està bé..."

Ovidi Montllor, entrevistat per Montserrat Roig en el 

programa de televisió "Personatges" (1977 o 1978).

 

something in the art

 

redes 

 

 

Ayer en una tertulia de esas bien pagadas alguien dijo algo así: 

"La crisis provocada por los transportistas...". Muy bien, todo fantástico 

y estupendo, la crisis es nuestra, siempre nuestra, del trabajador o

 trabajadora o parado o parada o simplemente superviviente de a pie,

 nosotras nos lo guisamos y nosotras nos lo comemos, nunca es la crisis

 ni el robo a gran escala (llámalo robo a secas, llámalo robo legalizado)

 de las grandes corporaciones con sus grandes beneficios, no, eso es 

sano y natural, eso es libre mercado y tal. Y así nos va, muy bien, un

 aplauso y a mirar para otro lado, siempre hay cosas mejores o más

 urgentes que hacer, no importunemos a las grandes fortunas con

 nuestros problemas, ni a los grandes gobiernos ni a las grandes 

tonterías que reinan noche y día. Por cierto, la guerra sigue, allí y aquí,

 pero para qué sacar las neuronas a pasear, la culpa es del cha cha chá, 

o del árbitro o de las energías telúricas del más allá. Todo bien, todo va 

a salir estupendamente bien. O eso dicen las lumbreras que nos llevan al

 sacrificio (llámalo sacrificio, llámalo matadero legalizado). Hasta luego,

 otro día contaré algo divertido. O no. Visto lo visto, qué más da.

 

Llueve con fuerza en La Plana y también en Las Montañas, 

y en días así Un verso no sabe si vuela o si le flotan las branquias. 

Si muere o si vive, si es tierra o si es aire pero qué más da, en días así 

Un Verso va a la deriva y el agua lo lleva y lo llueve y el agua es locuela,

 como él. Y por eso juega en el charco sin importar la hora ni el lugar. 

Imagina que ese charco es su hogar, y que ahora es el mar más 

grande de la galaxia y que viaja sin rumbo hacia 

aquel verso perdido que hoy es él.

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló. 

Ja fa un parell de setmanes que està penjada en la porta de la

 perruqueria, però és hui quan la publique ací, coincidint amb 

el començament de les Festes de la Magdalena.

 

"La foscor pot amagar els arbres i les flors dels ulls però no pot amagar l'amor de l'ànima"

Rumi

 

Beneït pecat, ser del Castelló... 

 

Una preguntaza y una respuestaza de unas tazas que se gustazan.

 

"La guerra que vendrá

no es la primera.

Hubo otras guerras.

Al final de la última

hubo vencedores y vencidos.

Entre los vencidos,

el pueblo llano pasaba hambre.

Entre los vencedores

el pueblo llano la pasaba también".

Bertolt Brecht

De vegades hi ha persones que em demanen tasses no per a

 elles sinó per a, per exemple, una companya de treball :-)

I per això hui estic triplement agraït: gràcies a Ana per fer-me l'encàrrec

 d'eixa tassa de la pereta dolça, gràcies a Mònica per dues de les tres

 fotos que publique hui ací i gràcies també a Laura pel seu somriure :-) 

 

Triangle amorós: el submarí somiador i humit, la lluna plena i seca, i la música senzilla i atrevida.

 

Mucho caradura, poca diversión, decía la canción o si no lo decía 

lo digo yo. Poca diversión y poca paz. Los y las caraduras de alto standing 

se hinchan y se hinchan como aquel señor glotón de "El sentido de la vida" 

de Monty Python y explotan dejándolo todo hecho un desastre. Lo 

sorprendente es que a los y las caraduras de alto éxito se les 

considera altamente inteligentes, sí, es curiosa esa identificación 

entre éxito personal y mucho acumular. Esos bichos lideran el 

crecimiento insostenible hasta el punto que ya conocemos, 

un punto muy muy chungo. Pero no lo ven ni lo quieren ver, 

les ciega ese acumular mucho muchísimo, mucho oro o 

mucho dinero o muchas propiedades o muchos títulos 

de campeonato, de liga, de copa o de grand slam o de 

trajes caros o de cirugías estéticas o de lo que 

se ponga por delante. Y en ese mundo vivimos,

 un mundo tonto y más bien feote donde por 

suerte todavía hay, en algunas ventanas, 

repintadas o no, bombardeadas o no, 

acristaladas o no, gente que ni 

es caradura ni se traga las 

(sin)razones de los más 

convincentes caraduras.

Hasta luego, caritas de lluvia y sol, me voy a ver 

llover, que por aquí eso no suele suceder y 

además de momento no pasan factura 

por gozar de tan grato espectáculo.

 

L'arbraçada.

O, com diríem per ací per Castelló: l'arbraç.

 

Alliberar, alliberada, alliberant. Allibere, alliberes, allibera... 

És el verb alliberar eixe animalet juganer que sempre vol conjugar-te 

en present. I dic animalet o dic ànima o dic ànim amiga quan la 

immensa motxilla on caben tots els deserts immobilitzen el camí, 

i te’l claven a la pedra d’un gel brut i arraconat. I dic clavada o dic 

clau o dic mulla’t amb l’aire l’aigua el sol la llibertat juganera canta 

i balla dins i fora nostre, potser ara salta i va per les tendres teulades... 

I dic o dius o dic que vius i mors i vius i no pots amagar-ho: la melangia

 (eixe megàlit silenciós amb megàfon) t’ofegue la mirada la llengua la

 mel del cor i tu, abella tancada foradada pel teu propi fibló, caus del

 quiet armat gelat venjatiu pedestal i feble i forta desfàs llàgrima 

desfàs infern desfàs paradís i plores plores i plores enlairada encara 

per les branques de ton pare de ta mare i les àvies i els avis plouen 

amb tu. Plores xiqueta plores dona plores amiga i plorem respirem 

l’amor tot l’amor tot eixe amor que et deixa delicadament en el nu

 present, i et desnuga els cabells els pensaments i els passats que 

ja no podran tornar a ser, i t’allibera a tu a tu a tu lliure cos lliure 

ànima lliure lletra pintura gest i música i flors. Blanques i roges 

i morades i blaves i negres i verdes flors paraules dibuixos i cançons. 

I et mous, com tu vols et mous, i eixe animalet juganer que sempre 

vol conjugar-te en present somriu. I els animalets, tots els animalets 

que viuen i moren i viuen en tu, alliberen allibereu alliberem allibera... 

I obrin pas al pas de la dona alliberadora.

 

Hoy diré poco de mi cosecha, copiaré dos citas y me 

quedaré tan a gusto. La primera cita es de la Wikipedia:

“El feminismo es un movimiento político y social, una teoría política 

y una perspectiva filosófica que postula el principio de igualdad de

 derechos de la mujer y el hombre. El feminismo lucha por el

 reconocimiento de las mujeres como sujetos humanos y de derecho 

y sostiene que ningún ser humano debe ser privado de ningún bien 

o derecho a causa de su sexo. Busca conseguir que las mujeres 

tengan iguales libertades que los hombres y eliminar la dominación

 y violencia de los varones sobre las mujeres”.

La segunda cita es de una persona que siempre que la veía y la 

escuchaba en la tele, cuando yo era niño, me hacía sentir bien. 

Ella, Gloria Fuertes, no hablaba a los niños o a las niñas o a 

cualquier otro género que pudiera estar escuchándola, ella iba 

directa a eso que somos y que no tiene ni género ni edad. Poco 

la invitaban a la tele, a ella y a muchas otras personas de

 aquella época que tenían mucho que decir y además lo decían de esa

 manera tan rebosante de humanidad de la buena… Ahora, en esta época,

 sigue pasando eso, las mayores audiencias de la tele, de la radio, de las

 redes sociales y de los youtubes no van a lo nutritivo, a lo que da vigor

 mental y emocional… Pero he dicho que diré poco de mi cosecha y ya 

me estoy pasando de frenada, así que no acabaré con una cita de 

Gloria Fuertes, mejor que sean dos. Ahí va la primera:

“En amor vale todo menos hacerse daño”.

Y ahí va la segunda:

“El que tiene amor da amor. / El que tiene miedo da miedo. / Mira Irene, / se da lo que se tiene”.

 Un fragmento del manifiesto que hizo José Saramago en marzo de 2003:

“Hasta ahora la Humanidad ha sido siempre educada para la

 guerra, nunca para la paz. Constantemente nos aturden las orejas 

con la afirmación de que si queremos la paz mañana no tendremos 

más remedio que hacer la guerra hoy. No somos tan ingenuos para 

creer en una paz eterna y universal, pero si los seres humanos hemos

 sido capaces de crear, a lo largo de la historia, bellezas y maravillas 

que a todos nos dignifican y engrandecen, entonces es tiempo de 

meter mano a la más maravillosa y hermosa de todas las tareas: 

la incesante construcción de la paz. Pero que esa paz sea la paz 

del respeto humano, no la paz de una sumisión y de una humillación 

que demasiadas veces vienen disfrazadas bajo la mascarilla de una 

falsa amistad protectora. Ya es hora de que las razones de la fuerza 

dejen de prevalecer sobre la fuerza de la razón. Ya es hora de que

 el espíritu positivo de la Humanidad que somos se dedique a 

sanar las innúmeras miserias del mundo”.

Y otro fragmento, también de aquel manifiesto de Saramago:

“Sin paz, sin una paz auténtica y justa, no habrá derechos humanos. 
Y sin derechos humanos la democracia nunca será más que una ofensa a la razón”.

 

És la primera vegada que publique ací esta vinyeta, 

encara que ja fa quasi 3 anys que la vaig fer. I diria ara en qui 

em vaig basar per a fer-la, però no ho recorde, segurament no va ser 

un homenatge o burla o al·lusió a ningú en especial, probablement 

només volia criticar d'una manera divertida eixe costum contemporani 

de fer-se autoretrats a tota hora i en tots llocs. I, és clar, no ho 

amaguem hipòcritament: el mòbil entra moltes vegades amb 

nosaltres a eixos llocs on viuen els vàters, així que tampoc 

és tan rar que un dia qualsevol un vàter qualsevol agafe 

un mòbil per a fer-se una selfie o un autoretrat o 

qualsevol cosa semblant. Però no diré res més, 

perquè si dic alguna cosa més potser acabaré 

dient on estic ara mateix, escrivint açò :0

 

"Algú ens ha fet veure per sempre més que les idees dominants d'una

 societat són les idees de la classe dominant." Això ho va dir Joan Fuster

 i avui, enmig de la guerra que Rússia ha portat a Ucraïna, convé recordar

 que és necessari activar l'esperit crític davant les opinions i conclusions

 que dominen el discurs dels grans mitjans de comunicació. No és

 innocent ni casual dir que nosaltres som el món lliure i Putin és la

 dictadura personificada. Que el sistema polític que hi ha a Rússia és

 fastigós, això no ho discutisc, però... ¿Com és el sistema capitalista

 europeu? Podríem tancar els ulls i caure en l'error d'acceptar que ací 

no estem tan malament, que ací "mi marido me pega lo normal", que 

ací és suportable i allà no, que els oligarques d'allà són més dolents 

i inhumans que els d'ací... Però no, no tanquem els ulls: mai és acceptable 

que ningú pegue a ningú, ni tampoc que ningú explote a ningú...

I podria afegir molt més sobre el present més immediat de la guerra més

 mediàtica o de les altres guerres que ara mateix pateixen moltíssimes

 persones al món, però preferisc tornar a Fuster: "La llibertat és un hàbit,

 i no resulta fàcil d'adquirir. Només s'adquireix amb la pràctica!" ¿I com

 la practiquem, la llibertat, en un món dissenyat per a produir i consumir 

i dormir per a tornar a produir i consumir milions de vegades més, per 

a major glòria de l'insostenible creixement econòmic i de les butxaques

 de les cares més grans i més dures del món? ¿Com ho fem?

No tinc la fórmula màgica, però potser una bona manera de practicar 

la llibertat és pensar i sentir a la nostra manera, no a la manera de 

les classes dominants. Sí, fer això tan revolucionari que és analitzar 

i observar i viure la realitat amb els nostres propis ulls. I diria més, 

però vull ser breu així que acabaré amb una altra lúcida reflexió de 

Joan Fuster: "Davant els grans desastres històrics, els qui en pateixen 

les conseqüències aspiren a adjudicar-ne tota la responsabilitat a 

uns pocs homes, potser perquè resulta més còmode imaginar-se 

l'error d'uns quants que comprendre el complicat mecanisme 

dels fets històrics i les reaccions col·lectives".

 

La primera versión de esta naturaleza viva la hice hace once años, 

un mes, ocho horas, diecisiete minutos y veintiocho segundos,

 aproximadamente. Estos días me he puesto a hacer una 

nueva versión y esta mañana la he terminado. 

Espero que la viñeta sea del agrado de los troncos, de las troncas, 

de las nubes y de los nubos que tengan a bien verla y, si les viene 

de gusto, humedecerla con su fértil imaginación. ¡Hasta luego!