no importa si són jueus o palestins...

 

 

I si et van dir, i t'ho vas creure, que el teu temps és més valuós 

que el temps d'algú que no és com tu, desenganya't, no perdes més

 temps creient crims i creus per als altres, o per a les altres. És temps

 perdut creure que tu et mereixes el cim més alt de tots els altars, ningú

 s'ho mereix això, i escalar eixe cim, i més encara mantenir-lo, és font

 inesgotable de violència. És temps perdut sempre la violència. Guanyem

 millor el temps que inventem amb generositat sense importar el gènere

 o la genètica o la geologia de cada cor. Guanyem el present i el futur 

fent cadascú el millor per a tu, el millor per a mi, el millor per a 

nosaltres. Guanyem millor el temps de l'amor.

persona

 

somnis

 

L'amor no és una propietat privada... 

 

 

Fa dos anys que vaig fer esta vinyeta i encara no l'havia publicat ací. 

Hui he pensat que potser ja està desfasada, però he recordat un breu

 diàleg de "Poder absolut", una pel·lícula de Clint Eastwood, i he arribat 

a la conclusió de que no està tan desfasada, la vinyeta. Ni la pel·lícula

 tampoc, a Clint Eastwood el busca desesperadament la versió 

nord-americana de les clavegueres de l'estado aspañó, i no 

el busquen per a fer-li carícies, precisament. La seua filla, en 

veure que el pare va a eixir de casa, li diu: "Eixir és perillós." 

I el pare li contesta: "Sempre ho ha sigut." I se'n va.

 

Ningú té l'autoritat per a dir-te com has de veure la realitat. 

Compartir amb calma i respecte mutu diferents punts de vista, 

clar que sí, això és bonic, a mi m'agrada parlar amb gent que pensa 

i creu coses diferents de les meues, sempre s'aprén, sempre em recorda

 allò que diu la saviesa popular: "Ningú té tota la raó, tots la tenim". 

Cosa ben diferent és si algú vol imposar-te la seua perspectiva, o vol

 dominar-te amb la seua fantasia, o vol engabiar el teu vol amb la seua

 absoluta veritat. Si algú vol anul·lar-te amb la seua egocèntrica raó 

envia'l a pastar fang. I potser tindrem por de fer-ho, d'enfrontar-nos,

 potser ja ens hem vist en situacions on ens manca el valor per a dir, per

 a fer, per a volar com en el fons de la nostra ànima sabem que volem

 volar. Però no hi ha altra. Si no ens vam atrevir en una situació passada,

 la vida ens ho tornarà a posar al davant i podrem enviar al kàiser o al

 torero o al rei de torn a pastar fang. Sí, potser ens sentirem tremolar 

fins al moll de l'os i les cames pareixeran fetes de mantega però 

és alliberador dir amb bones paraules i amb fermesa el que 

pensem i el que sentim. I, encara amb el cor tocant 

la bateria a ritme de rock, podem 

seguir el nostre camí.

Vull dir que tu tens la teua pròpia manera de veure la realitat, 

la teua pròpia fantasia preferida, i segurament, com totes les fantasies 

de l'univers conegut i desconegut, la teua està en constant evolució, està

 en constant, o inconstant, moviment i sempre, sempre, està buscant la

 millor manera d'estimar-te, la millor manera d'estimar. Fes-la créixer,

 fes-la viure, observa, reflexiona, mou-la, comparteix-la...

 

Sí a la pau  ·  No a la guerra  ·  Sí a la pau

 

Necessitem la teua poesia, i la meua, i la vostra i la poesia de totes 

les persones que mai han escrit cap vers. I sí, necessitem poesia de cap, 

i de cor, i de pell i de plor, poesia escrita, o recitada o cantada o 

caminada o senzillament respirada. Necessitem la poesia del veí, 

de la veïna i de l'amiga i també de l'enemic. Necessitem fer la poesia 

i no la guerra, sí, necessitem somiar somriures i fer la pau de nit i de 

dia. I fer poesia, la més nova i la més antiga, i la poesia que encara 

ningú ha fet. Sí, necessitem creure que ho podem fer, i fer 

i tornar a fer la nostra poesia.

 

I no diré res més, ja ho diuen els versos de Rosa Maria Arrazola:

"Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.

 

Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.

 

Lliure és haver estat valenta

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas."

(breu fragment del seu poema "La barca")

 

Si parleu d'amor a la natura, no oblideu que nosaltres, arbres, flors i

 núvols, som l'orgasme. Sí, som l'orgasme, què passa si ho diem així?

 També eixe dret ens el voleu furtar? Si aneu a fer cimeres del clima,

 autoritats mundials, no aneu vestides de dol, ni de promeses que no 

són de cor, aneu de cossos despullats i d'ànima neta, i arrenqueu-vos 

ja la vostra contaminada autoritat brutal. Aneu sense les vostres

 butxaques famolenques d'egoisme, tan i tan plenes 

de mentides tacades de sang.

I si parleu de salvar al planeta nostre, deixeu-nos dir i fer a nosaltres,

 flors i núvols i arbres, i feu neteja: acomiadeu-vos, per sempre més, 

del vostre benvolgut altar. Perquè som natura nosaltres, i volem respirar

 i volem fer l'amor. I si no ens deixeu fer-ho, ho farem igualment, una i

 una altra vegada: somiarem i despertarem. I ho farem en pau.

 

Diuen que és necessari 

ser dolent per a sobreviure 

en el món nostre de cada dia, però 

tu i jo sabem que la bondat és eixe niu 

on volem juntes sempre que somrius.

 

AUTOCENSURA, definició del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

 Censura feta per un mateix sobre els seus escrits, les seves paraules, les

 seves pel·lícules, etc., com una anticipació d’una censura presumpta.

(la vinyeta és versió nova d'una que vaig fer fa sis anys)

 

Però... i si amb poc passéssim? La civilització contemporània s'ha 

compromès en vies diametralment oposades a aquesta: es tracta de 

consumir molt, d'abastar cada vegada més i de no parar sinó anar cada 

vegada més de pressa. No obstant això, amb poc basta. L'ambició té moltes 

formes i és font de conflictes i de malestar. Poc és suficient. 

Però també necessari (absolutament necessari). 

Josep Maria Esquirol 

"La resistència íntima" (2015) 

(versió nova d'una vinyeta que vaig publicar fa uns anys) 

Els pitjors passos són 

els que no comencen mai 

I els millors... 

Ai... Els millors passos 

sempre comencen dubtant 

Ximo Segarra 

les mentides 

el meu rei 

Muy bien, pues ya está aquí el choque de legalidades. 

Y me voy a arriesgar a que pienses que soy un ingenuo 

o un happy-flower o Heidi retozando por las 

verdes montañas, pero lo voy a decir:

 No tiene porqué haber más problema. 

Mirad, lo que tenemos ahora es 1) La Catalunya 

que se siente catalana y no española ya tiene por 

fin su república, su propia legalidad, y 2) La Cataluña 

que se siente catalana y española tiene lo que ya tenía: 

su Constitución Española y su legalidad. Ni uno ni otro lado 

le reconoce al otro su legitimidad, su legalidad (para unos 

Catalunya ya no es España y para los otros Cataluña es España), 

y de ahí surge el mucho miedo por lo que pueda pasar, el choque 

de trenes y el zafarrancho de combate y la tontería violenta que suele 

haber en estos casos. Pero insisto, no tiene porqué haber más problema. 

¿Hay dos legalidades? Pues adelante, cada cual a lo suyo, quien quiera 

pagarle los impuestos a la República Catalana, que lo haga, quien 

quiera pagárselos al Reino de España, pues adelante, y que se 

pongan a enfriar los cojones (y los ovarios también), que 

haya paz y buenos alimentos, cada cual con su banderita 

y a vivir que son dos días. Y cuando se evapore un poco 

la euforia nacionalista nos ponemos a hablar como 

buenos hermanos de lo importante ¿No? De la 

justicia social, de perseguir sin piedad a la 

minoría ladrona hasta dejarla en 

calzoncillos (y en bragas) y 

llevarla a dormir a un 

albergue social, y 

le daremos 

protagonismo 

a los debates que 

hablan de cómo organizarnos 

en esto del vivir en sociedad, sin 

imposiciones, sin amenazas, sin rescates 

a la banca, sin mentiras, sin violencia. Sin violencia. 

¿Que hay una Catalunya independiente? Pues ale, venga, a 

vivirla quien quiera construirla, pero que dejen a los catalanes 

españoles seguir siendo catalanes españoles. ¿Que hay una España 
una e indivisible? Pues ale, venga, a vivirla y a caminarla quien 
crea en ella, pero que dejen a los catalanes no españoles 
seguir siendo catalanes no españoles. Y si no, que 
hagan un referéndum pactado a ver qué quiere 
el conjunto de Cataluña. Y lo demás son 
ganas de marear la perdiz y 
tenernos entretenidos con bobadas. 

Que lo importante no es qué legalidad 

es la más molona y la más chula y la más 

cargada de razones. Lo importante no 

es eso, oiga, lo importante es que 

aprendamos ya a vivir en paz, 

leñe, y ya digo, si te parece 

que soy Heidi brincando 

alegre y feliz con Copito de 

nieve, pues perfecto, 
a fin de cuentas 

yo soy solo un 
humorista, un dibujante, 

un escritorzuelo, un artistilla sin fortuna, 

uno más que da su opinión... Así que, 

con permiso, déjenme pasar, que 

yo ya me iba, que tengo una 

vida que vivir, un dibujo 

que hacer y un 

camino que 

caminar.

"Restituir la alegría y la justicia a los que fueron privados 

de ella y hacer un mundo nuevo libre y sano." 

Federica Montseny 

La força.