Un dibuix que vaig fer fa 5 anys. El vaig publicar ací aleshores i ara

 vull acompanyar-lo amb unes fotos “literàries” de la temporada passada.

Per començar, una foto inexistent: no en tinc de l’acte de lliurament del 37è

 Certamen Literari Foment Martinenc (Barcelona). “L’errat”, un relat que vaig 

fer amb poques o moltes errades, hi va rebre el tercer premi, però no en 

tinc foto perquè no vaig poder assistir-hi. Això fou al novembre.

La primera foto és de gener, a l’Alcúdia, un dels pobles afectats per la dana de 

fa quasi un any. Tot i les dificultats, el Bloc de Progrés Jaume I pogué culminar

 amb èxit la 1a edició dels Premis Nit d’Ànimes de relats breus de por. El jurat

 concedí el segon premi al meu conte “Cau la foscor”. Vam viure una vesprada

 molt bonica, l’ambient era molt acollidor a la Sala Ovidi Montllor :-)

No fa ni dos mesos, de la segona foto. El 16 d’agost, en plena festa

 de calor desvergonyida i en plena Festa Major de Flix, envoltades per

 ventiladors més voluntariosos que efectius, van lliurar molts guardons, 

entre ells el VIII Premi de Narrativa Curta, i el meu relat 

“Perquè t’estimo” va rebre el primer premi:

Les dues últimes fotos són de setembre a Albocàsser. Tot va ser molt intens i

 emocionant. M’ho vaig passar molt bé, malgrat els nervis perquè havia de parlar

 en públic davant d’un micròfon amenaçador i davant de molta gent, no era

 amenaçadora la gent, però era molta gent. Era la 5a edició dels Premis Dona

 Coratge i premiaven tres dones que han excel·lit en la seua lluita en favor de 

la igualtat, totes elles en l’àmbit de la salut. Lidón Soriano Segarra va rebre el

 premi Valenciana Coratge, ella fa dècades que treballa en favor dels drets

 humans i la causa palestina. Jo vaig rebre el premi de Narrativa Curta 

Paraules Violeta, pel relat “Un record que no em ve de gust rescatar”:

I per acabar, diré que el més breu dels relats premiats és de 3 pàgines, 

per això no els puc compartir ací. Potser d’ací a uns mesos o uns anys faré 

un recull i publicaré un llibre, o dos o mig.

I no diré res més ací, ara. Ara tinc ganes d’escriure més relats :-) :-) :-)

Vídeo de l'acte de lliurament dels Premis Dona Coratge (podeu veure'm, aproximadament, a partir del minut 15)

 

MÉS QUE UN CAMÍ ÉS UN SOMRIURE

Plou en el camí la Plana. No diré allò de “plou poc, però per a lo poc que

 plou, plou prou”, no seria exacte, la pluja és tan suau que no demana

 paraigua ni anorac, és amable i acompanya sense pressa el meu caminar.

 Vinc de la platja, és de nit i no hi ha ningú més caminant, 

ni conduint cotxes ni bicicletes ni patinets.

Però sí que hi ha molts altres éssers vius. No puc veure’ls tots, 

només uns pocs: arbres, tarongers la majoria, gats que busquen menjar 

o un bon amagatall... I també puc veure ara un gall vell que ja està despert

 i dubta, callat, si és hora de despertar al veïnat. L’entrada al camí de

 la Donacioneta ha quedat enrere, ja quasi puc veure, retallada en la

 penombra humida, la silueta de Lledó, diuen que és basílica, però a mi

 m’agrada pensar que ella és una ermita. Sí, una ermita humil com la gent

 treballadora, honesta i senzilla que encara queda en Castelló. Prompte

 arribaré al meu barri, allà dormiré i somiaré quan la ciutat comence el 

seu ritme rutinari i sorollós, ja estic jubilat i això em dona dret a tindre

 l’horari que em done la gana. De fet, ja ningú espera que jo faça res, 

de vegades pense que la ciutat només vol que em quede quiet per sempre.

Però no, no accepte el paper de vell cansat i malfeiner. Per això m’agrada,

 de tant en tant, moure les cames i caminar així com ho faig esta nit, i

 endinsar-me despullat en la mar, i quan els ossos s’han queixat per la

 fredor, he eixit i m’he tapat amb la meua tovalla blanca. I he tornat a fer

 camí. M’agrada caminar, sempre m’ha agradat, ja m’agradava quan la

 ciutat era molt més menuda que ara i no hi havia esta maleïda

 contaminació... En fi, no vull posar-me de mal humor, celebrem que 

esta nit puc caminar descalç, només vestit amb la tovalla que em tapa 

el cul, el pardal i els ous. Moltes nits ho he fet amb la tovalla al coll 

i les vergonyes a l’aire somrient desvergonyides, però hui les carícies 

de la pluja en la meua pell em fan sentir timidesa. Serà que, després de

 tot, soc un home antic: em costa anar per la vida provocant al personal.

En tot cas, no soc un beat ni se m’encén la devoció quan veig de prop, 

com ara, les campanes de Lledó. Només beuré en la font que hi ha a la 

vora del Caminàs, açò sí que és aigua beneïda. Antigament, la gent que

 venia del sud o del nord parava ací per a descansar, beure i fer un mosset, 

i després continuaven camí. Jo no aniré ni cap al nord ni cap al sud, 

només tinc esme per a tirar cap a l’oest i entrar en el camí Lledó.

El meu costum és passejar pel camí Lledó amb dos amics, la gent 

moderna diu que són mascotes, o animals de companyia. Jo dic que són 

els meus amics. No són tan vells com jo, però no estan ja per a fer

 caminades llargues, de seguida van amb la llengua fora, em miren amb

 cara llastimosa i no volen fer un pas més. Com aquell matí... Però, què 

és allò? Llums que parpellegen, és la policia... Un accident? Espere que no,

 estan més o menys on he deixat descansant els meus dos amics. Ai... 

No tinc el cor per a sobresalts... Però hauré de caminar 

més de pressa, a veure què...

Ah, ara ho entenc! Cap problema: algú ha avisat a la policia de la meua

 absència. Com és, la ciutat, mira que la conec, però encara em sorprén 

el seu conservadorisme, no pot entendre que la gent com jo necessita

 trencar el guió preestablert, escapar de les tradicions, ni que siga 

un poquet... No entenen que Perot no estiga en el seu lloc.

―Ja estic ací! ―cride jo, alçant els braços i apropant-me―. No m’ha furtat ningú!

I abans de col·locar-me darrere dels meus dos amics els bous, els passe la

 mà pel llom i faig una última mirada a la nit que s’acaba. Ha parat de

 ploure i la primera claror de la matinada fa cantar al gall dubitatiu 

del camí la Plana, tots els galls de la marjaleria s’animen i ja són la 

societat coral més natural del món. És un bon moment per a 

acatxar l’esquena i quedar-me immòbil.

Algun dia, o alguna nit, contaré què va passar aquell matí, quan vam 

trobar la figureta menuda i mil·lenària. Diuen que des d’aquell moment 

som importants, els bous, jo i també la figureta, som història immortal 

i som patrimoni llegendari, però qui diu això no sap res de res. No sap 

que qualsevol criatura que viu en la nostra benvolguda ciutat és important,

 és història viva. Sí, als meus amics i a mi ens van fer de pedra per a

 perdurar en el temps, però la nostra essència no viu en esta escultura. 

Ni tampoc viu en la basílica de pedra la dona que va inspirar 

la figureta més famosa de la ciutat.

Quan no hi haja policia prop, contaré els meus secrets. Ara només faré 

el que faig sempre, fugiré de la pedra convertit en gota d’aigua minúscula,

 també ho faran els bous i la dona antiga de Lledó. I les quatre gotetes

 anirem al barri on nosaltres descansem en pau: anirem a l’altre barri, 

és clar. No està lluny d’ací, però no diré quin camí has d’agafar si vols

 trobar-te algun dia, o alguna nit, amb nosaltres. Només diré que 

més que un camí és un somriure. El somriure més sincer, 

més bonico i més lliure de la terra on vius.

(Amb este relat he guanyat el concurs de narrativa breu 

"Historias de la Plana", organitzat per Beca Talento Ciutat de Castelló)

 Creativitat solar.

 

CONTE DEL PARADÍS

Va ser complir el primer any de la meva mort i pujar al paradís. No sé quin àngel

 ho va decidir, però de sobte el meu esperit ja no tenia cos i les escales 

celestials em guiaven cap amunt.

Quedava enrere un any perdut, investigant inútilment l’origen de la vida. 

Ningú havia col·laborat amb mi: les persones vives fugien espantades i les mortes

 no buscaven respostes. Ara tot canviaria, allà dalt descobriria per fi l’origen de tot

 plegat. Ascendia serenament, acompanyada d’altres esperits alliberats i em

 sentia ingràvida i feliç, ja imaginava els jardins divins, tan bonics, i els 

cants místics que rebrien entusiasmats la meva curiositat científica.

El paradís, però, estava atapeït. No era hora punta, ni tarda de futbol, ni

 divendres negre, allò era sempre així, em va dir un veterà musulmà. Ell 

encara esperava les setanta-dues verges que li havien promès feia segles.

No importa la nostra religió, o el nostre ideal, el paradís és el destí de ramats

 infinits molt variats que entren contínuament, i no hi ha porta de sortida. És un

 clima molt espès, aquest. I sí, som ànimes, però no som del tot immaterials, les

 més pures pesen, com a mínim, disset grams, jo peso dinou i mig. I des que van

 tirar, per guanyar extensió, la paret que separava el paradís de l’infern, aquí 

hi ha ànimes de tres o quatre quilos, i fa més calor.

És frustrant, no puc desenvolupar les meves investigacions en aquesta eternitat

 tan amuntegada, amb prou feines podem moure’ns uns mil·límetres cada dia. 

De vegades fem reclamacions, ens manifestem, demanem un paradís més

 habitable, però les autoritats diuen que la culpa és nostra: 

les protestes ocupen espai.

Avui el déu suprem ha sentenciat que queixar-se és un atemptat contra les lleis

 sobrenaturals, i ha ordenat a l’àngel exterminador que netegi tot el paradís. 

Això no significa esborrar-nos del mapa, la meva hipòtesi és que la 

comunitat interangelical no permetrà una barbaritat així.

sense paraules

 

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló. 

La perruqueria també em va encarregar unes tasses amb el mateix 

motiu per a un sorteig que farà entre la seua clientela.

un dibuix 

 

 

"La poesia, la necessitat d'imaginar, de crear, és tan fonamental com ho és respirar".

Eugen Ionescu

 

"La historia misma nos enseña que la ilusión de la humanidad 

de que la verdad es fácil de transmitir ha provocado horrores; 

esa ilusión conduce a la convicción de que es posible mejorar 

el mundo extendiendo la verdad, y cuanto antes mejor. 

¿Y qué otra forma más rápida de extenderla 

que mediante la violencia?"

Vàclav Havel en "Cartas a Olga" 

(edición de Galaxia Gutenberg, traducción de Monika Zgostová)

 

"Yo me decía: tengo cosas en la cabeza que nada tienen que ver 

con lo que me han enseñado, formas e ideas que me son tan familiares, 

que responden tanto a mi forma de vivir y de pensar, que no se me había

 ocurrido plasmarlas. Me decidí a empezar de nuevo, a olvidar lo que me

 habían enseñado y a aceptar como cierta mi propia visión de las cosas".

Georgia O'Keeffe

 

"Y así por los senderos, invisible,

y así, con mi silencio, voy cantando,

y existo, aunque no exista, en quien me niega

porque yo soy el ser nunca acabado".

Gabriel Celaya

un dibuixet de fa uns anyets 

 

un dibuix

 

un dibuix

 

 

"La serenitat també pot ser aconseguida a força d'obstinació".

Joan Fuster

 

"Quan rebutgem el relat únic, quan comprenem que mai existeix

 una única història sobre cap lloc, recuperem una espècie de paradís".

Chimamanda Ngozi Adichie

 

"La sang dels pobres no estimula la reflexió dels rics".

Oriol Junqueras

 

"Anava d'una irrealitat esfereïdora cap a una realitat que era irreal perquè era nova".

Ray Bradbury (Fahrenheit 451)

"La paz es un proceso de creatividad mental".

Xajamaia Domínguez 

 

 

Un somni.