CONTE DEL PARADÍS
Va ser complir el primer any de la meva mort i pujar al paradís. No sé quin àngel
ho va decidir, però de sobte el meu esperit ja no tenia cos i les escales
celestials em guiaven cap amunt.
Quedava enrere un any perdut, investigant inútilment l’origen de la vida.
Ningú havia
col·laborat amb mi: les persones vives fugien espantades i les mortes
no
buscaven respostes. Ara tot canviaria, allà dalt descobriria per fi l’origen de
tot
plegat. Ascendia serenament, acompanyada d’altres esperits alliberats i em
sentia ingràvida i feliç, ja imaginava els jardins divins, tan bonics, i els
cants místics que rebrien entusiasmats la meva curiositat científica.
El paradís, però, estava atapeït. No era hora punta, ni tarda de futbol, ni
divendres
negre, allò era sempre així, em va dir un veterà musulmà. Ell
encara esperava
les setanta-dues verges que li havien promès feia segles.
No importa la nostra religió, o el nostre ideal, el paradís és el destí de ramats
infinits
molt variats que entren contínuament, i no hi ha porta de sortida. És un
clima
molt espès, aquest. I sí, som ànimes, però no som del tot immaterials, les
més
pures pesen, com a mínim, disset grams, jo peso dinou i mig. I des que van
tirar, per guanyar extensió, la paret que separava el paradís de l’infern, aquí
hi ha ànimes de tres o quatre quilos, i fa més calor.
És frustrant, no puc desenvolupar les meves investigacions en aquesta eternitat
tan
amuntegada, amb prou feines podem moure’ns uns mil·límetres cada dia.
De vegades
fem reclamacions, ens manifestem, demanem un paradís més
habitable, però les
autoritats diuen que la culpa és nostra:
les protestes ocupen espai.
Avui el déu suprem ha sentenciat que queixar-se és un atemptat contra les lleis
sobrenaturals, i ha ordenat a l’àngel
exterminador que netegi tot el paradís.
Això no significa esborrar-nos del
mapa, la meva hipòtesi és que la
comunitat interangelical no permetrà una
barbaritat així.
