.jpg)
MÉS
QUE UN CAMÍ ÉS UN SOMRIURE
Plou
en el camí la Plana. No diré allò de “plou poc, però per a lo poc que
plou,
plou prou”, no seria exacte, la pluja és tan suau que no demana
paraigua ni
anorac, és amable i acompanya sense pressa el meu caminar.
Vinc de la platja,
és de nit i no hi ha ningú més caminant,
ni conduint cotxes ni bicicletes ni
patinets.
Però
sí que hi ha molts altres éssers vius. No puc veure’ls tots,
només uns pocs: arbres,
tarongers la majoria, gats que busquen menjar
o un bon amagatall... I també puc
veure ara un gall vell que ja està despert
i dubta, callat, si és hora de
despertar al veïnat. L’entrada al camí de
la Donacioneta ha quedat enrere, ja
quasi puc veure, retallada en la
penombra humida, la silueta de Lledó, diuen
que és basílica, però a mi
m’agrada pensar que ella és una ermita. Sí, una
ermita humil com la gent
treballadora, honesta i senzilla que encara queda en
Castelló. Prompte
arribaré al meu barri, allà dormiré i somiaré quan la ciutat
comence el
seu ritme rutinari i sorollós, ja estic jubilat i això em dona dret
a tindre
l’horari que em done la gana. De fet, ja ningú espera que jo faça res,
de vegades pense que la ciutat només vol que em quede quiet per sempre.
Però
no, no accepte el paper de vell cansat i malfeiner. Per això m’agrada,
de tant
en tant, moure les cames i caminar així com ho faig esta nit, i
endinsar-me
despullat en la mar, i quan els ossos s’han queixat per la
fredor, he eixit i
m’he tapat amb la meua tovalla blanca. I he tornat a fer
camí. M’agrada
caminar, sempre m’ha agradat, ja m’agradava quan la
ciutat era molt més menuda
que ara i no hi havia esta maleïda
contaminació... En fi, no vull posar-me de
mal humor, celebrem que
esta nit puc caminar descalç, només vestit amb la tovalla
que em tapa
el cul, el pardal i els ous. Moltes nits ho he fet amb la tovalla
al coll
i les vergonyes a l’aire somrient desvergonyides, però hui les carícies
de la pluja en la meua pell em fan sentir timidesa. Serà que, després de
tot, soc un home antic: em costa anar per la vida provocant al personal.
En
tot cas, no soc un beat ni se m’encén la devoció quan veig de prop,
com ara, les
campanes de Lledó. Només beuré en la font que hi ha a la
vora del Caminàs, açò
sí que és aigua beneïda. Antigament, la gent que
venia del sud o del nord
parava ací per a descansar, beure i fer un mosset,
i després continuaven camí.
Jo no aniré ni cap al nord ni cap al sud,
només tinc esme per a tirar cap a l’oest
i entrar en el camí Lledó.
El
meu costum és passejar pel camí Lledó amb dos amics, la gent
moderna diu que
són mascotes, o animals de companyia. Jo dic que són
els meus amics. No són tan
vells com jo, però no estan ja per a fer
caminades llargues, de seguida van amb
la llengua fora, em miren amb
cara llastimosa i no volen fer un pas més. Com
aquell matí... Però, què
és allò? Llums que parpellegen, és la policia... Un
accident? Espere que no,
estan més o menys on he deixat descansant els meus dos
amics. Ai...
No tinc el cor per a sobresalts... Però hauré de caminar
més de
pressa, a veure què...
Ah,
ara ho entenc! Cap problema: algú ha avisat a la policia de la meua
absència.
Com és, la ciutat, mira que la conec, però encara em sorprén
el seu
conservadorisme, no pot entendre que la gent com jo necessita
trencar el guió
preestablert, escapar de les tradicions, ni que siga
un poquet... No entenen
que Perot no estiga en el seu lloc.
―Ja
estic ací! ―cride jo, alçant els braços i apropant-me―. No m’ha furtat ningú!
I
abans de col·locar-me darrere dels meus dos amics els bous, els passe la
mà pel
llom i faig una última mirada a la nit que s’acaba. Ha parat de
ploure i la
primera claror de la matinada fa cantar al gall dubitatiu
del camí la Plana, tots
els galls de la marjaleria s’animen i ja són la
societat coral més natural del
món. És un bon moment per a
acatxar l’esquena i quedar-me immòbil.
Algun
dia, o alguna nit, contaré què va passar aquell matí, quan vam
trobar la
figureta menuda i mil·lenària. Diuen que des d’aquell moment
som importants, els
bous, jo i també la figureta, som història immortal
i som patrimoni llegendari,
però qui diu això no sap res de res. No sap
que qualsevol criatura que viu en
la nostra benvolguda ciutat és important,
és història viva. Sí, als meus amics
i a mi ens van fer de pedra per a
perdurar en el temps, però la nostra essència
no viu en esta escultura.
Ni tampoc viu en la basílica de pedra la dona que va
inspirar
la figureta més famosa de la ciutat.
Quan
no hi haja policia prop, contaré els meus secrets. Ara només faré
el que faig
sempre, fugiré de la pedra convertit en gota d’aigua minúscula,
també ho faran
els bous i la dona antiga de Lledó. I les quatre gotetes
anirem al barri on
nosaltres descansem en pau: anirem a l’altre barri,
és clar. No està lluny
d’ací, però no diré quin camí has d’agafar si vols
trobar-te algun dia, o
alguna nit, amb nosaltres. Només diré que
més que un camí és un somriure. El
somriure més sincer,
més bonico i més lliure de la terra on vius.
(Amb este relat he guanyat el concurs de narrativa breu
"Historias de la Plana", organitzat per Beca Talento Ciutat de Castelló)
