Amb aquesta tira, que podríem titular "The final countdown", vaig guanyar fa 

uns mesos el primer premi a la millor tira còmica del XXXVII Concurs de 

Còmic "Noble villa de Portugalete". Espere que vos agrade. 

Salut, bons dies tingueu i plens d'alegries.

sense paraules

 

 

Gente pusitiva con ganas de tocar las narices.

 

La piràmide social.

 

(esta vinyeta ja la vaig publicar ací fa dos anys i mig)

 

CONTE DE VIDA i MORT 

Va ser morir-me i començar a pensar en l’origen de la vida. Abans no podia 

fer-ho, estava ocupada. Ocupada pensant en l’origen de la mort.

Soc així, ho reconec, rara, molt. Ma mare deia que des de molt xicoteta jo 

estava sempre capficada en assumptes que ningú més era capaç de veure. 

Mon pare deia que la seua filla tenia molta imaginació. Llàstima que no 

es capfique en imaginacions més profitoses, afegien els dos 

mirant-me amb santa resignació.

No és que jo anara pel món cavil·lant i amollant hipòtesis sense fer res més. 

No, jo contrastava les meues afirmacions amb comprovacions empíriques,

 examinava detalladament cada cadàver al qual podia accedir. No sempre el 

meu entorn entenia l’apassionament que em portava a inspeccionar tota mena 

de criatures en descomposició. Insectes, rates, gats... També humans morts 

que jo volia veure destapant llençols als hospitals i taüts als tanatoris...

Malgrat la incomprensió i la manca de col·laboració de la societat, tot allò, al final,

 va donar resultats i vaig fer un descobriment increïble: L’origen de la mort és la

 vida. Ara, sobretot ara que he mort, sé exactament com funciona això de morir, 

i puc dir sense por a equivocar-me que la mort és una flor que brota de la vida.

I ara és necessari descobrir com s’origina la vida. Seria fàcil afirmar que l’origen

 de la vida és la mort, però les meues primeres exploracions evidencien que és

 simplista i poc rigorós pensar-ho. La mort és un lloc extremadament quiet, no

 veig ací cap indici de gestació ni tampoc rastre d’estímul creador. No, la mort 

no pot ser l’origen de la vida, uns experiments que estic fent indiquen 

que la vida surt d’un esglai profund i horrorós molt allunyat 

de la calma eterna pròpia de la mort.

Un ensurt grandiós i encara indefinible és el punt primigeni que mou tota 

criatura viva. Sí, un espant espectacular brolla quan toque la vida directament

 amb el meu dit analític i fred, o quan l’observe de prop amb els meus ulls plens

 de preguntes. No hi ha excepcions, tots els experiments acaben igual, és

 aproximar-me amb curiositat científica a una persona viva i sorgir d’ella 

un crit esgarrifós que ho fa tremolar tot.

Però encara és prompte per a treure conclusions definitives. 

Continuaré investigant.

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

sense paraules

 

 

Los chismes son como los chistes, unos alzan el vuelo y otros no.

"A la llarga, les civilitzacions pereixen perquè escolten als seus polítics i no als seus poetes."

Jonas Mekas

 

 Entremaliadura artificial.

sense paraules

 

no importa si són jueus o palestins...

 

Primero que nada, pido disculpas de antemaño por no escrivir muy bien 

en castellano. Llevo unos meses pasando largos arratos escribiendo en català 

i la veritat és que he perdido un poco la costumb re mi fa sol la si do. Bien, 

a lo que iva incluido: Yo pensava publicar aquí oy (oy oy ooooy…) una miñeta

 sobre alguna de las atrocidades y estupidazes que el ser humaño hace (tipo el

 ajo por ajo y el miente por miente, y al decir esto no estoy mirando a

 nadietanyahu, no no no) (o tipo eso de salir a la calle para cantar el cara al 

sol la si do re mi fa), pero alfalfafinal he decidi do (re mi) publicar oy (ay uy) 

aquí una miñeta que se mocurrió hace un año o hacero inoxidable.

Bien, soso era todo. Si se mocurre otra cosa asina en plan divertida y tal, 

me sacaré los mocurrios todos y os los enseñaré así en plan 

desvergozado y tal. Asta luegos, sí sí sí, do re mi.

 

 

vinyeta sense paraules

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

 

No és justificable, això que està fent el govern de Netanyahu, és injustícia. 

I el suport que li estan donant tants governs, tantes potències mundials, diu 

ben clar qui mana en eixos governs, en eixes potències inhumanes. La majoria 

de les poblacions de tants i tants països no ho volem, això. Volem viure i deixar

 viure. No volem ni terrorisme de Hamàs ni terrorisme d'estat. No volem eixa

 crueltat, eixe odi, eixes mentides. Estem farts i fartes de veure com les classes

 dirigents juguen al Monopoly o al Risk amb les nostres vides. Com es fan riques 

a costa de la nostra suor, de la nostra sang i del nostre patiment.

No en el nostre nom, el genocidi i l'odi. Volem fer l'amor, la cultura i la pau. 

Sí, fem l'amor i no el netanyahu.

 

Semàfors intel·ligents que pinten gratuïtament.

 

El conductor ha entrat en el carrer i no tardarà a obrir amb el comandament a

 distància la porta. Sempre sent certa tensió en eixos moments, al final del carrer

 hi ha un semàfor i quan està arribant al garatge ell sempre mira pel retrovisor, 

no li agrada fer esperar a cap cotxe mentre la porta s’obri. A prop del semàfor 

hi ha cotxes que acceleren i no entenen que algú els faça parar, just a quinze 

o vint metres d’un semàfor en verd. Però avui és diferent, encara no ha 

arribat a la porta i el conductor frena, un cotxe davant seu posa l’intermitent 

i vol aparcar en bateria. És un vehicle llarg amb una L al vidre de darrere, 

el conductor veu que la L està torta i mira pel retrovisor, no hi ha ningú 

darrere i espera, seran només uns segons.

O no. El novençà o la novençana no s’aclareix i el vehicle no acaba d’entrar bé,

 per moments sembla que ja quasi ho té però sempre es queda a dos o tres 

pams de deixar l’espai suficient perquè la circulació del carrer puga continuar. 

El conductor fa dècades que es va treure el carnet, i amb dues mirades sap que

 l’única solució per al vehicle llarg és eixir i tornar-ho a intentar fent una volta

 més ampla, o buscar un altre lloc on aparcar. Mira pel retrovisor, veu que ja té 

un cotxe parat al darrere però té espai suficient i fa marxa enrere i li deixa lloc 

al vehicle per si vol eixir còmodament. Res no canvia, davant seu només hi ha

 moviments curts cap enrere i cap endavant que no solucionen res. I el retrovisor

 diu que darrere van frenant més cotxes i alguns ja comencen a tocar la botzina.

És primera hora d’una vesprada d’octubre, és eixa hora quan les ciutats desperten

 del breu descans i no tothom desperta d’igual manera. El nostre conductor i tres

 conductores de diferents edats mantenen la tensa neutralitat típica d’allò que

 diuen comunitat internacional, un parell ja remuguen i prompte es transformaran

 en un insecte monstruós i en un netanyahu, i finalment un altre surt del seu

 cotxe i passa al costat del conductor dient Lleva la L, no sabe. I és ell, un 

home d’uns quaranta anys, amb accent d’immigrant romanés i cara de 

bona persona, qui amb paraules amables i decidides aconsegueix donar-li 

al vehicle llarg les indicacions exactes per a fer-lo eixir. I el vehicle 

se’n va i el conductor somriu a l’home i li diu Bien hecho, i un 

corrent d’empatia els uneix durant un o dos segons.

La circulació torna a la normalitat i més avant, amb el semàfor verd canviant 

a taronja, el conductor entra a poc a poc en el garatge amb les paraules del

 romanés encara en l’oïda, les paraules que demanaven al carrer comprensió 

per a qui només necessitava una mica d’ajuda. I pot veure pel retrovisor a un

 cotxe o un àngel exterminador passant a tota velocitat, i baixant la rampa 

escolta la frenada sobtada i l’esclafit d’un xoc molt violent.

El conductor no sap què fer, mentre el garatge l’engoleix i la porta es tanca

 darrere d’ell, ha oblidat encendre les llums del cotxe i es mou per les fosques fins

 a frenar en algun lloc indefinit. No sap què pensar. Només respira profundament,

 apaga el motor i es transforma en núvol que plou damunt d’un poble que té set.

Era un país ben estrany, aquell. Després del noranta-nou venia el mil. 

I, clar, després del mil noranta-nou ja estava ací el dos mil. I potser el pitjor

 problema no era la buidor que de tant en tant foradava la taula numèrica, és

 veritat que els desgavells a l’hora de fer càlculs eren sempre catastròfics, però

 era un problema menor si el comparem amb els forats que afectaven el

 llenguatge parlat i escrit. Les paraules culpables d’acollir la seqüència CENT

 estaven absolutament prohibides, i per tant en aquell país ningú tenia memòria

 reCENT, o dissimulava i feia veure que no la tenia, ni podia ningú rememorar

 esdeveniments de les CENTúries passades. Els mil·lennis sí que eren permesos,

 però si algun llibre d’història s’atrevia a parlar dels CENTurions romans, 

els llibres eren cremats, i esborrats i, per si cas, també afusellats.

Tampoc estic dient jo ara que tot en aquell país fora roín, una cosa bona 

era que la seua constitució no permetia de cap de les maneres el CENTralisme i,

 per tant, les perifèries gaudien, en teoria, de bona salut. Dic en teoria perquè 

en la pràctica, i ja parlant d’economia, la gent mai tenia un CÈNTim.

En resum, era un malson fet realitat, aquell país, encara que era impossible, 

per llei, ser indeCENT, hi havia una flaire de cosa podrida i tancada, la gent

 guardava paraules que les pensava però no s’atrevia a dir-les, i a més les

 paraules permeses havien de sonar sempre monòtones i avorrides: 

els acCENTs eren il·legals. Sí. Qualsevol acCENT era perseguit 

i per tant al final ningú parlava ni escrivia res.

En fi, era un país descolorit. Els colors, tots, s’havien exiliat a altres països,

 cansats de ser acusats de terroristes iridesCENTs. I parlant d’acusacions, 

només direm, i amb això acabarem, que la justícia era inexistent. Per què? 

És fàcil, els jutges i les jutgesses no podien conCENTrar-se i no podien dedicar

 més d’un segon a cada nou cas, el temps suficient per a recordar la llei 

suprema: En aquell país cap persona era considerada innoCENT.

Vinyeta sense paraules artificials i amb abraçada natural.

 

 

Quasi 3 mesos sense penjar res ací... Ja era hora, no? Bé, no sé si és hora o no,

 però hui vos porte una vinyeta per a la perruqueria RosTres de Castelló. No sé si

 vos agradarà tant que ho celebrareu amb unes copetes de xampany, o de xampú,

 però en tot cas jo volia dir que durant l’estiu he escrit una novel·la, la vaig 

acabar fa una setmana i és la meua primera novel·la en català. Els últims 

dies he estat enviant-la a editorials i ja veurem què passa.

I parlant de coses que passen, he estat molt absent estos mesos, concentrat 

en els afers literaris, però no tant com per a no saber què ha succeït en el món.

 En juliol va haver-hi eleccions, va guanyar algú que no sé qui és i va perdre algú

 que no sé que vol fer, però per fi tots els partits espanyols estan d’acord en

 celebrar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, dels Països Catalans,

 d’Euskal Herria i de l’illa de Perejil, però no acaben d’aclarir-se amb les dates,

 uns ho volen per a Nadal i altres ho volen per a Tots Sants, i a més a més Box

 insisteix a fer-ho el 9 d’octubre, dia que es commemora l’entrada del rei Jaume I

 en la ciutat de València. En fi, parlant de reis i de corones d’Aragó, també he

 sabut que la princesa Leonor ha fet la jura de bandera en l’Acadèmia de la Pau 

de Saragossa, on ha aprés a rescatar immigrants a la mar Mediterrània, a partir

 d’ara la futura reina dedicarà la seua vida a les persones refugiades i farà del

 palau de la Zarzuela un gran centre d’acollida. El rei emèrit ja ha anunciat 

que col·laborarà amb la seua neta i que li donarà puntades als collons als 

xeics d’Arràbia Maldita. I parlant de masclistes, em vaig assabentar d’allò 

del mascle alfa de la Federació Espanyola de les Arts, que és, com tothom sap, 

la federació amb més practicants, per darrere de la Federació Espanyola de

 Literatura. I parlant de llibres, quina tragèdia això de l’incendi a una llibreria 

de Múrcia, hi ha tantes llibreries al país veí, i tanta gent lectora, que les 

llibreries sempre estan plenes i damunt no compleixen amb 

les mesures de seguretat. Clar, tanta cultura no 

pot ser bona, al final passen coses així...

I un altre dia parlaré del canvi climàtic, i de com ja s’està fent tot 

el necessari per a cuidar el planeta on vivim, però ja me n’he d’anar a 

prendre unes copetes de xampú, que estem en octubre i l’estiu encara 

fa suar molt i m’he de netejar el cap... A veure si arriba prompte 

desembre i podem gaudir de la primavera!

 

Tornaré d'ací a unes setmanes, poques o moltes no ho sé, 

però desitge que no siguen excessivament acalorades.

 En las elecciones generales salen a relucir vicios muy generales. 

Uno de ellos: la culpa toda es siempre de los demás.

 

Versión nueva de una viñeta que hice en 2013.

 

"Remake" d'una vinyeta que vaig fer fa una dècada.

 

Cuando el verano aprieta y te asfixias en una de esas calles o plazas o 

avenidas tan abundantes en hormigones, asfaltos y desiertos urbanos, 

y no comprendes qué clase de seres pensantes planearon y aprobaron esos

 hornos, te dan ganas de gritar (o chillar) (o bramar) (o berrear) (o mugir) 

(o ululuar) (o gruñir) (o simplemente cantar): ¡Vivan los Árboles y la Madre 

Tierra que los Parió). Sí sí sí, porque es indecente ver tan pocos árboles en las

 ciudades y encima tan mal cuidados, porque algunos tienen las gomas de riego

 por goteo obturadas, o rotas, y no hay presupuesto ni para regarlos ni para

 plantar más árboles. Por eso lo repito y lo canto y lo ululo y lo gruño 

otra vez y con más fe (o con más ferocidad): ¡Vivan los Árboles 

y la Madre Tierra que los Parió!

sense paraules

 

Hoy he elegido las 3 viñetas peor tratadas por InstaGramo en la primera mitad de 2023, 

¿por qué? Porque sí, porque yo lo valgo y porque abundan y pesan demasiado las otras, 

las listas de éxitos, como si esas listas no estuvieran adulteradas y como si esas

 listas fueran lo más de lo más, algo así como un Padrenuestro, un Padrenuestro

 no patriarcal pero igual de dictatorial. Y bien, después de hacer amigos en 

la Iglesia Cantalítica y en sectas de ese estilo diré que para confeccionar 

mi mini-lista me he basado en el número de mini-likes, hubiera podido 

basarme en otros factores pero he preferido besarme a mí mismo 

y decir que colorín colorado este post ya se ha acabado.

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

 

Cualquier parecido con la realidad (o la realeza) (o la realísima clase altísima) 

es puro gusano asqueroso. Por cierto, en este contexto a la palabra “puro” puede

 cambiársele la “r” por la “t”, el texto con ese cambio no sufre, todo lo contrario:

 se desahoga y se alivia y hasta diría yo que se alegra. Y en otro orden (o

 desorden) de cosas, he de decir que la viñeta de hoy es “remake” de una que 

ya protagonizaron Rip y Dep hace una década, no estaban ni él ni ella con 

muchas ganas hoy de salir a actuar, porque a Rip le ha tocado ser silla electoral

 en las próximas elecciones generales y no estaba la parejita hoy de muy buen

 humor. Y sí, he dicho silla electoral, no mesa, y es que tal como está montado 

el asunto somos sillas para que se sienten cómodamente en ellas los mandamases

 o los ricachones de turno, y no lo digo con segundas (o con terceras) lo digo con

 primeras intenciones, que son las mejores. Y ya está, no diré más sutilezas ni

 más metáforas ni más verdades disfrazadas de berenjena, que vivimos en 

un país libre y no tenemos que ir con cuidado a ver qué decimos y cómo lo

 decimos, no hay algoritmos que nos vigilan ni vigilantes que nos algoritman 

ni… Uy, eso de “algoritman” suena bien, parece un superhéroe (AlgoritMan, 

el defensor de los algoritmos buenos, siempre persiguiendo sin descanso a 

los algoritmos delincuentes) o una canción de AlgoRhythm and Blues que 

suena a lo lejos cuando la vida no nos rima ni nos besa ni nos mima… 

En fin, algoRítmense ustedes a su ritmo, a su corazón y a su libre albedrío, 

sí sí sí. Y si ves algún gusano de esos asquerosos de cerca, baila con fuerza 

la polka, o la danza rítmica irlandesa, o, en fin, dale sin complejos un buen

 pisotón, que entre los gusanos y los mosquitos… esto es un sinvivir. Hasta 

luego, yo ya me tengo que ir, nos vemos algún día de estos tocando la 

guitarra y el piano y cantando una antigua canción de AlgoRhythm and Blues 

en una vieja cabaña, sí, en una vieja cabaña en medio de un bosque muy

 frondoso y muy libertario y muy bailarín. Haya salud :-)

 

"Si tu et vols divertir tira't un pet..."

Xesco Boix