.jpg)
El conductor ha entrat en el carrer i no tardarà a obrir amb el comandament a
distància la porta. Sempre sent certa
tensió en eixos moments, al final del carrer
hi ha un semàfor i quan està
arribant al garatge ell sempre mira pel retrovisor,
no li agrada fer esperar a
cap cotxe mentre la porta s’obri. A prop del semàfor
hi ha cotxes que acceleren
i no entenen que algú els faça parar, just a quinze
o vint metres d’un semàfor
en verd. Però avui és diferent, encara no ha
arribat a la porta i el conductor
frena, un cotxe davant seu posa l’intermitent
i vol aparcar en bateria. És un vehicle
llarg amb una L al vidre de darrere,
el conductor veu que la L està torta i
mira pel retrovisor, no hi ha ningú
darrere i espera, seran només uns segons.
O no. El novençà o la novençana no s’aclareix i el vehicle no acaba d’entrar bé,
per moments sembla que ja quasi ho té però
sempre es queda a dos o tres
pams de deixar l’espai suficient perquè la
circulació del carrer puga continuar.
El conductor fa dècades que es va treure
el carnet, i amb dues mirades sap que
l’única solució per al vehicle llarg és
eixir i tornar-ho a intentar fent una volta
més ampla, o buscar un altre lloc on
aparcar. Mira pel retrovisor, veu que ja té
un cotxe parat al darrere però té
espai suficient i fa marxa enrere i li deixa lloc
al vehicle per si vol eixir còmodament.
Res no canvia, davant seu només hi ha
moviments curts cap enrere i cap endavant
que no solucionen res. I el retrovisor
diu que darrere van frenant més cotxes i
alguns ja comencen a tocar la botzina.
És primera hora d’una vesprada d’octubre, és eixa hora quan les ciutats desperten
del breu descans i no tothom desperta d’igual
manera. El nostre conductor i tres
conductores de diferents edats mantenen la
tensa neutralitat típica d’allò que
diuen comunitat internacional, un parell ja
remuguen i prompte es transformaran
en un insecte monstruós i en un netanyahu,
i finalment un altre surt del seu
cotxe i passa al costat del conductor dient
Lleva la L, no sabe. I és ell, un
home d’uns quaranta anys, amb accent
d’immigrant romanés i cara de
bona persona, qui amb paraules amables i
decidides aconsegueix donar-li
al vehicle llarg les indicacions exactes per a
fer-lo eixir. I el vehicle
se’n va i el conductor somriu a l’home i li diu Bien
hecho, i un
corrent d’empatia els uneix durant un o dos segons.
La circulació torna a la normalitat i més avant, amb el semàfor verd canviant
a taronja, el conductor entra a poc a poc
en el garatge amb les paraules del
romanés encara en l’oïda, les paraules que
demanaven al carrer comprensió
per a qui només necessitava una mica d’ajuda. I
pot veure pel retrovisor a un
cotxe o un àngel exterminador passant a tota
velocitat, i baixant la rampa
escolta la frenada sobtada i l’esclafit d’un xoc
molt violent.
El conductor no sap què fer, mentre el garatge l’engoleix i la porta es tanca
darrere d’ell, ha oblidat encendre les llums del
cotxe i es mou per les fosques fins
a frenar en algun lloc indefinit. No sap
què pensar. Només respira profundament,
apaga el motor i es transforma en núvol
que plou damunt d’un poble que té set.
