.jpg)
Era un país ben estrany, aquell. Després del
noranta-nou venia el mil.
I, clar, després del mil noranta-nou ja estava ací el
dos mil. I potser el pitjor
problema no era la buidor que de tant en tant
foradava la taula numèrica, és
veritat que els desgavells a l’hora de fer
càlculs eren sempre catastròfics, però
era un problema menor si el comparem amb
els forats que afectaven el
llenguatge parlat i escrit. Les paraules culpables
d’acollir la seqüència CENT
estaven absolutament prohibides, i per tant en
aquell país ningú tenia memòria
reCENT, o dissimulava i feia veure que no la
tenia, ni podia ningú rememorar
esdeveniments de les CENTúries passades. Els
mil·lennis sí que eren permesos,
però si algun llibre d’història s’atrevia a
parlar dels CENTurions romans,
els llibres eren cremats, i esborrats i, per si
cas, també afusellats.
Tampoc estic dient jo ara que tot en aquell
país fora roín, una cosa bona
era que la seua constitució no permetia de cap de
les maneres el CENTralisme i,
per tant, les perifèries gaudien, en teoria, de
bona salut. Dic en teoria perquè
en la pràctica, i ja parlant d’economia, la
gent mai tenia un CÈNTim.
En resum, era un malson fet realitat, aquell
país, encara que era impossible,
per llei, ser indeCENT, hi havia una flaire de
cosa podrida i tancada, la gent
guardava paraules que les pensava però no
s’atrevia a dir-les, i a més les
paraules permeses havien de sonar sempre
monòtones i avorrides:
els acCENTs eren il·legals. Sí. Qualsevol acCENT era
perseguit
i per tant al final ningú parlava ni escrivia res.
En fi, era un país descolorit. Els colors,
tots, s’havien exiliat a altres països,
cansats de ser acusats de terroristes
iridesCENTs. I parlant d’acusacions,
només direm, i amb això acabarem, que la
justícia era inexistent. Per què?
És fàcil, els jutges i les jutgesses no
podien conCENTrar-se i no podien dedicar
més d’un segon a cada nou cas, el
temps suficient per a recordar la llei
suprema: En aquell país cap persona era
considerada innoCENT.
