.jpg)
CONTE
DE VIDA i MORT
Va ser
morir-me i començar a pensar en l’origen de la vida. Abans no podia
fer-ho,
estava ocupada. Ocupada pensant en l’origen de la mort.
Soc
així, ho reconec, rara, molt. Ma mare deia que des de molt xicoteta jo
estava
sempre capficada en assumptes que ningú més era capaç de veure.
Mon pare deia que
la seua filla tenia molta imaginació. Llàstima que no
es capfique en
imaginacions més profitoses, afegien els dos
mirant-me amb santa resignació.
No és
que jo anara pel món cavil·lant i amollant hipòtesis sense fer res més.
No, jo contrastava
les meues afirmacions amb comprovacions empíriques,
examinava detalladament cada
cadàver al qual podia accedir. No sempre el
meu entorn entenia l’apassionament
que em portava a inspeccionar tota mena
de criatures en descomposició.
Insectes, rates, gats... També humans morts
que jo volia veure destapant llençols
als hospitals i taüts als tanatoris...
Malgrat
la incomprensió i la manca de col·laboració de la societat, tot allò, al final,
va donar resultats i vaig fer un descobriment increïble: L’origen de la mort és
la
vida. Ara, sobretot ara que he mort, sé exactament com funciona això de
morir,
i puc dir sense por a equivocar-me que la mort és una flor que brota de
la vida.
I ara
és necessari descobrir com s’origina la vida. Seria fàcil afirmar que l’origen
de la vida és la mort, però les meues primeres exploracions evidencien que és
simplista i poc rigorós pensar-ho. La mort és un lloc extremadament quiet, no
veig
ací cap indici de gestació ni tampoc rastre d’estímul creador. No, la mort
no
pot ser l’origen de la vida, uns experiments que estic fent indiquen
que la vida
surt d’un esglai profund i horrorós molt allunyat
de la calma eterna pròpia de
la mort.
Un
ensurt grandiós i encara indefinible és el punt primigeni que mou tota
criatura
viva. Sí, un espant espectacular brolla quan toque la vida directament
amb el meu
dit analític i fred, o quan l’observe de prop amb els meus ulls plens
de
preguntes. No hi ha excepcions, tots els experiments acaben igual, és
aproximar-me amb curiositat científica a una persona viva i sorgir d’ella
un crit esgarrifós que ho fa tremolar tot.
Però
encara és prompte per a treure conclusions definitives.
Continuaré investigant.
