Sóc de Castelló i sóc del Castelló. La gent d’ací on visc sap què vol dir això, i
també
sap que té molt de contradictori (podríem dir irracional) ser d’un club
de futbol quan
el món del futbol està marcat pels diners i per negocis no
sempre clars: és difícil sentir
uns colors quan tantes vegades hem vist que
l’afició (i l’emoció, eixa ingenuïtat tan necessària)
no és la prioritat de qui
pren les decisions importants. Però ho sóc, sóc del Castelló i sóc
llibertari, també; per això la vinyeta d’avui és en blanc i negre i és antimonàrquica.
Però no vull parlar ni de vinyetes ni de
política. Vull parlar del Castelló, un club esportiu
molt antic i molt
literari. Sí: L’origen del Castelló està, ni més ni menys, en Cervantes.
Sí sí
sí: el Cervantes era un dels clubs de futbol que hi havia a la capital de la
Plana als inicis
del segle XX, i era (tornem a la política?) l’equip de la gent
treballadora i humil, no era un
equip de senyorets, i per això va estar
recolzat pel Centre Republicà de la ciutat. L’estiu
de 1922 el Cervantes es va
convertir en el Quixot (ui! Perdó! Vull dir el Castelló!)
i “ojo al dato”: tal
dia com avui, un 26 de juliol de fa 98 anys,
el Castelló va jugar el primer
partit de la seua història.
Ara, just 98 anys després, el Castelló es juga
un ascens a 2ªA. I la ciutat està emocionada i,
també, hi ha un cert estat de
nervis que ni les mascaretes més homologades poden dissimular.
A mi això dels
ascensos i descensos em dóna un poc igual, és (tornem a la política) una cara
més de la societat jerarquitzada i classista on malvivim; però esta nit
aplaudiré al meu equip
i recordaré la cançó de Barricada i potser cantaré allò
de “Veo todo... en blanco y negro...”
com ho fa Enrique Villarreal (més conegut
com El Drogas). Ja ho veieu:
fins i tot els colors del Villarreal són el blanc
i el negre.
Ahir vam tindre l’alegria amb l’equip femení:
enhorabona, Joventut!, vos mereixeu
els aplaudiments de tot Castàlia... i el
suport total del club, ja! I avui guanyarem el
partit o no el guanyarem, no ho
sé. Però demà, sí o sí, seguirem sent del Castelló.
Perquè ens agrada patir...
i, també, ens agrada somiar. Molt.
