Llegir és un assumpte solitari

            Sé que em deixaràs. No és un retret, és una realitat, serà així i no faré una escena quan tu m’abandonis: no seràs la primera persona, ja hi estic acostumada.

            Em mires, has obert la porta i veig la mirada de qui no acaba d’entendre què vull dir. No saps on vull anar a parar? Ho sabràs. Abans que açò nostre acabi, ho sabràs.

            En el fons no vols estar amb mi, m’escoltes per obligació. O potser estic equivocada i vols saber qui soc i què vull, i et preguntes si seré capaç de sorprendre’t. Hi ha dins teu un bri de curiositat? No, és clar, no saps què dir, és una pregunta difícil, hauries de furgar en els teus perquès, la immensa majoria de la gent no vol saber per què fa les coses que fa, per què comença una relació o per què la talla. Sí, mira’m així, m’agrada quan em mires atentament, vols conèixer-me millor i això em convida a continuar parlant-te, però sé que en el fons de la teva mirada s’amaga la por. Tens por de mi?

            Penses que estic boja? No seria la primera vegada que m’ho diuen, però la bogeria és vostra, la porteu de fàbrica, jo només soc aquella espectadora que observa callada el drama en un teatre buit. Ara no estic callada, és això el que et fa por? No, no necessito resposta, veig que la teva mà no amolla la porta, prompte la tancaràs: fugiràs de la meva presència incòmoda. No ets molt diferent de la resta, ho sé de ben cert, tu també acumules objectes, costums, compromisos, t’ofegues en agendes atapeïdes o en addiccions més o menys confessables. Tot per tal de fugir. Fugir de qui? De mi? Jo t’estimo, no ho dubtis, és per això que et parlo, però sé que puc arribar a ser insuportable.

            També puc ser molt divertida, amb mi podràs tirar-te pets sublims, de violins, o pets francs i desinhibits, de tambors i trombons, i no passarà res, riurem com fan les ànimes lliures: nues, sense vergonya. Què? No tanques la porta? Vols que et parli del meu últim amant? Em va enlluernar l’encanteri tràgic de l’artista incomprès, amb ell vaig passejar per camins creatius que s’entropessen els uns amb els altres i cauen i es fan bonys extraordinàriament avantguardistes i egocèntrics. Ai... Ara la màgia ha desaparegut: ell ha portat una dona a casa sense avisar i allà estan, al mateix llit on ell i jo vam compartir tant...

            Sí, ja ho veig, no vols saber res de la meva vida, el teu cos es protegeix darrere la porta i lentament la vas tancant, ja t’ho deia jo: m’abandonaràs. Sé que puc ser molt depriment, no és rar que em facin fora en la primera nit fosca. Amb l’artista incomprès la cosa ha durat més del que esperava, no perquè ell tingui entre les seves virtuts la paciència, sinó perquè va sempre tan drogat que fins i tot la nit més fosca la viu com un esclat de llum i color.

            Sí, prompte tu i jo no podrem veure’ns, un pam de porta oberta ens comunica encara, aprofitaré per a dir-te que mai ningú ha sabut explicar-me per què soc incapaç d’estar sola. Podràs explicar-m’ho tu? Una amant poeta em va dir de matinada: Tu ets indestructible. Quan no estava borratxa, ella sabia mirar-me a la cara com poca gent ho ha fet, i em deia: Ets bella i alhora vella, sàvia i alhora l’àvia dels jocs amargs, vius perduda en el racó més ample de l’univers i allà, amb tu, he pogut ser jo completa i pura, però no m’agrada el teu nom.

            Miro l’escletxa llarga i minvant que encara ens connecta, i et dic el nom que defineix a qui no pot fugir de les respiracions alienes: Solitud. És el meu nom: Solitud. Trobaré el nom, o el lloc, on seré jo i ningú més? Podré fer cendres els records d’altres, els insomnis d’altres, les illes desertes d’altres?

            Ara un fil d’aire em diu que estàs a punt de deixar-me anar. Després de tu uns altres ulls em buscaran i es trobaran amb mi i el cicle tornarà a començar. Estic cansada, m’agradaria trencar la paradoxa: voldria descobrir-me, algun dia, completament sola.

            Les dues pàgines que ens unien arriben a la seva fi. Sé que ens veurem en una altra ocasió: allà on tu creus que no hi ha ningú més, allà també estaré jo.

Amb aquest relat he guanyat el 2n premi del XXXII Certamen Literari de Prosa i Poesia Sant Jordi 2024, organitzat per l'Associació Cultural 7 Plomes i l'Ajuntament de Mollet del Vallès. Ahir vaig anar a recollir el premi a la Biblioteca Can Mulà de Mollet del Vallès i va ser una experiència molt agradable. Molt agraït a la gent que em vaig trobar allà, tot estava organitzat d'una manera gens solitària i molt excel·lent :-)

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.