Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

 

No és justificable, això que està fent el govern de Netanyahu, és injustícia. 

I el suport que li estan donant tants governs, tantes potències mundials, diu 

ben clar qui mana en eixos governs, en eixes potències inhumanes. La majoria 

de les poblacions de tants i tants països no ho volem, això. Volem viure i deixar

 viure. No volem ni terrorisme de Hamàs ni terrorisme d'estat. No volem eixa

 crueltat, eixe odi, eixes mentides. Estem farts i fartes de veure com les classes

 dirigents juguen al Monopoly o al Risk amb les nostres vides. Com es fan riques 

a costa de la nostra suor, de la nostra sang i del nostre patiment.

No en el nostre nom, el genocidi i l'odi. Volem fer l'amor, la cultura i la pau. 

Sí, fem l'amor i no el netanyahu.

 

Semàfors intel·ligents que pinten gratuïtament.

 

El conductor ha entrat en el carrer i no tardarà a obrir amb el comandament a

 distància la porta. Sempre sent certa tensió en eixos moments, al final del carrer

 hi ha un semàfor i quan està arribant al garatge ell sempre mira pel retrovisor, 

no li agrada fer esperar a cap cotxe mentre la porta s’obri. A prop del semàfor 

hi ha cotxes que acceleren i no entenen que algú els faça parar, just a quinze 

o vint metres d’un semàfor en verd. Però avui és diferent, encara no ha 

arribat a la porta i el conductor frena, un cotxe davant seu posa l’intermitent 

i vol aparcar en bateria. És un vehicle llarg amb una L al vidre de darrere, 

el conductor veu que la L està torta i mira pel retrovisor, no hi ha ningú 

darrere i espera, seran només uns segons.

O no. El novençà o la novençana no s’aclareix i el vehicle no acaba d’entrar bé,

 per moments sembla que ja quasi ho té però sempre es queda a dos o tres 

pams de deixar l’espai suficient perquè la circulació del carrer puga continuar. 

El conductor fa dècades que es va treure el carnet, i amb dues mirades sap que

 l’única solució per al vehicle llarg és eixir i tornar-ho a intentar fent una volta

 més ampla, o buscar un altre lloc on aparcar. Mira pel retrovisor, veu que ja té 

un cotxe parat al darrere però té espai suficient i fa marxa enrere i li deixa lloc 

al vehicle per si vol eixir còmodament. Res no canvia, davant seu només hi ha

 moviments curts cap enrere i cap endavant que no solucionen res. I el retrovisor

 diu que darrere van frenant més cotxes i alguns ja comencen a tocar la botzina.

És primera hora d’una vesprada d’octubre, és eixa hora quan les ciutats desperten

 del breu descans i no tothom desperta d’igual manera. El nostre conductor i tres

 conductores de diferents edats mantenen la tensa neutralitat típica d’allò que

 diuen comunitat internacional, un parell ja remuguen i prompte es transformaran

 en un insecte monstruós i en un netanyahu, i finalment un altre surt del seu

 cotxe i passa al costat del conductor dient Lleva la L, no sabe. I és ell, un 

home d’uns quaranta anys, amb accent d’immigrant romanés i cara de 

bona persona, qui amb paraules amables i decidides aconsegueix donar-li 

al vehicle llarg les indicacions exactes per a fer-lo eixir. I el vehicle 

se’n va i el conductor somriu a l’home i li diu Bien hecho, i un 

corrent d’empatia els uneix durant un o dos segons.

La circulació torna a la normalitat i més avant, amb el semàfor verd canviant 

a taronja, el conductor entra a poc a poc en el garatge amb les paraules del

 romanés encara en l’oïda, les paraules que demanaven al carrer comprensió 

per a qui només necessitava una mica d’ajuda. I pot veure pel retrovisor a un

 cotxe o un àngel exterminador passant a tota velocitat, i baixant la rampa 

escolta la frenada sobtada i l’esclafit d’un xoc molt violent.

El conductor no sap què fer, mentre el garatge l’engoleix i la porta es tanca

 darrere d’ell, ha oblidat encendre les llums del cotxe i es mou per les fosques fins

 a frenar en algun lloc indefinit. No sap què pensar. Només respira profundament,

 apaga el motor i es transforma en núvol que plou damunt d’un poble que té set.

Era un país ben estrany, aquell. Després del noranta-nou venia el mil. 

I, clar, després del mil noranta-nou ja estava ací el dos mil. I potser el pitjor

 problema no era la buidor que de tant en tant foradava la taula numèrica, és

 veritat que els desgavells a l’hora de fer càlculs eren sempre catastròfics, però

 era un problema menor si el comparem amb els forats que afectaven el

 llenguatge parlat i escrit. Les paraules culpables d’acollir la seqüència CENT

 estaven absolutament prohibides, i per tant en aquell país ningú tenia memòria

 reCENT, o dissimulava i feia veure que no la tenia, ni podia ningú rememorar

 esdeveniments de les CENTúries passades. Els mil·lennis sí que eren permesos,

 però si algun llibre d’història s’atrevia a parlar dels CENTurions romans, 

els llibres eren cremats, i esborrats i, per si cas, també afusellats.

Tampoc estic dient jo ara que tot en aquell país fora roín, una cosa bona 

era que la seua constitució no permetia de cap de les maneres el CENTralisme i,

 per tant, les perifèries gaudien, en teoria, de bona salut. Dic en teoria perquè 

en la pràctica, i ja parlant d’economia, la gent mai tenia un CÈNTim.

En resum, era un malson fet realitat, aquell país, encara que era impossible, 

per llei, ser indeCENT, hi havia una flaire de cosa podrida i tancada, la gent

 guardava paraules que les pensava però no s’atrevia a dir-les, i a més les

 paraules permeses havien de sonar sempre monòtones i avorrides: 

els acCENTs eren il·legals. Sí. Qualsevol acCENT era perseguit 

i per tant al final ningú parlava ni escrivia res.

En fi, era un país descolorit. Els colors, tots, s’havien exiliat a altres països,

 cansats de ser acusats de terroristes iridesCENTs. I parlant d’acusacions, 

només direm, i amb això acabarem, que la justícia era inexistent. Per què? 

És fàcil, els jutges i les jutgesses no podien conCENTrar-se i no podien dedicar

 més d’un segon a cada nou cas, el temps suficient per a recordar la llei 

suprema: En aquell país cap persona era considerada innoCENT.

Vinyeta sense paraules artificials i amb abraçada natural.

 

 

Quasi 3 mesos sense penjar res ací... Ja era hora, no? Bé, no sé si és hora o no,

 però hui vos porte una vinyeta per a la perruqueria RosTres de Castelló. No sé si

 vos agradarà tant que ho celebrareu amb unes copetes de xampany, o de xampú,

 però en tot cas jo volia dir que durant l’estiu he escrit una novel·la, la vaig 

acabar fa una setmana i és la meua primera novel·la en català. Els últims 

dies he estat enviant-la a editorials i ja veurem què passa.

I parlant de coses que passen, he estat molt absent estos mesos, concentrat 

en els afers literaris, però no tant com per a no saber què ha succeït en el món.

 En juliol va haver-hi eleccions, va guanyar algú que no sé qui és i va perdre algú

 que no sé que vol fer, però per fi tots els partits espanyols estan d’acord en

 celebrar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, dels Països Catalans,

 d’Euskal Herria i de l’illa de Perejil, però no acaben d’aclarir-se amb les dates,

 uns ho volen per a Nadal i altres ho volen per a Tots Sants, i a més a més Box

 insisteix a fer-ho el 9 d’octubre, dia que es commemora l’entrada del rei Jaume I

 en la ciutat de València. En fi, parlant de reis i de corones d’Aragó, també he

 sabut que la princesa Leonor ha fet la jura de bandera en l’Acadèmia de la Pau 

de Saragossa, on ha aprés a rescatar immigrants a la mar Mediterrània, a partir

 d’ara la futura reina dedicarà la seua vida a les persones refugiades i farà del

 palau de la Zarzuela un gran centre d’acollida. El rei emèrit ja ha anunciat 

que col·laborarà amb la seua neta i que li donarà puntades als collons als 

xeics d’Arràbia Maldita. I parlant de masclistes, em vaig assabentar d’allò 

del mascle alfa de la Federació Espanyola de les Arts, que és, com tothom sap, 

la federació amb més practicants, per darrere de la Federació Espanyola de

 Literatura. I parlant de llibres, quina tragèdia això de l’incendi a una llibreria 

de Múrcia, hi ha tantes llibreries al país veí, i tanta gent lectora, que les 

llibreries sempre estan plenes i damunt no compleixen amb 

les mesures de seguretat. Clar, tanta cultura no 

pot ser bona, al final passen coses així...

I un altre dia parlaré del canvi climàtic, i de com ja s’està fent tot 

el necessari per a cuidar el planeta on vivim, però ja me n’he d’anar a 

prendre unes copetes de xampú, que estem en octubre i l’estiu encara 

fa suar molt i m’he de netejar el cap... A veure si arriba prompte 

desembre i podem gaudir de la primavera!