Regalar flors sempre és arriscat. Sobretot per a les flors... 

No regaleu flors, per favor. Regaleu poemes, dibuixos, cartes d'amor... 

que també son coses molt nutritives i li donen alegria i calories al cor :-) 

(la vinyeta és "remake" de la versió original que vaig publicar fa 5 anyets)

Sempre s'ha dit que quan vénen mal dades és quan veiem de què està feta la gent. 

I també s'ha dit que les situacions difícils són oportunitats per a créixer. Estic d'acord, 

resiliència per davant de tot, transformar allò dolent en aprenentatge i en millora. 

Els darrers mesos hi ha hagut de tot: persones que han aprofitat per a fer neteja 

(interior i exterior), persones que encara s'han tancat més i persones que, si fa no 

fa, segueixen igual. No parlaré del meu cas ni de cap cas individual, no és el cas 

ara, vull parlar del sistema on vivim: l'Estat, què ha fet en una situació així? 

Què fa? Des del primer moment s'ha posat l'uniforme del estado de alarma: 

Restricció de moviments i de llibertats, drets civils a la merda, queda't a casa, 

i si no obeeixes: multa, i si no la pagues: presó. En resum: violència, amenaça, 

por. Multa (multíssima) por, no saben fer-ho d'una altra manera, porten segles 

fent-ho així i no volen aprendre. Hi ha molts països, més democràtics que 

l'estat espanyol, on han apostat per recomanar, no imposar, informar, no multar, 

dialogar, no reprimir. Em venen a la memòria les imatges de l'1 d'octubre i tota 

la repressió que va vindre després, per defendre una opció política no violenta...

És veritat que hi ha un virus molt "xungo" i mortal, això no ho negue, i que s'hi 

han pres algunes mesures socials d'urgència, però també és veritat que 

l'estat espanyol ha volgut amagar les carències estructurals i de recursos 

que tantes retallades han provocat en la sanitat pública (i en la investigació 

científica i en tots els serveis socials), i no ha demanat perdó públicament 

ni ha iniciat canvis (canvis profunds per a evitar que una altra emergència 

ens trobe tan mal preparades com ara). Han acudit al "mando único" 

i a la por. Unflar la por és típic dels règims autoritaris. 

"El poble mana, el govern obeeix", diu la cançó de Txarango. Ací els governs 

(de tots els colors) manen i el poble pague les destrosses d'eixos governs. I damunt 

ens atemoreixen i ens culpabilitzen. Jo això no ho vull, per això ho denuncie, sóc 

una de tantes persones que han estat multades, i sent una ràbia dins que no 

me l'acabe. Però no em furtaran les ganes de fer riure, i de fer somriure,

 i de fer pensar. Per això esta vinyeta d'humor. Per això tantes 

vinyetes d'humor que he fet. I que faré. Sí sí sí.

Creo que fue ayer cuando vi una mascarilla paseando sola por la calle a altas horas 

del mediodía. Al principio creí que era el viento quien la llevaba, pero no, era 

ella quien volaba a su aire y me miró así como con interés, e incluso me guiñó 

un pliegue con gracia y picardía. Y pensé, no sé por qué, que el gesto no iba para 

mí, que tal vez iba para mi mascarilla, y continué caminando aperplejado y 

asintomático (quiero decir que yo iba así, sin tomaticos pa’la ensaladica). 

En un momento de lucidez (también los tengo, esos momentos) me eché 

la mano a la cara, no para abofetearme en plan autoculpabilizante, 

sino para comprobar que yo llevaba la mascarilla puesta. Y no, no la llevaba. 

¿Dónde está la mascarilla? ¿Dónde se ha ido la muy pilla? Ay ay ay… Sí, has 

acertado, se había ido con ella, con la mascarilla aquella tan atractiva. 

Y me alegré por ellas, esa es la verdad. Que sean felices, que hagan el amor 

con las perdices y que se den muchos besines y (ya puestos a desear cosas buenas) 

que sobrevuelen el mundo mundial, liberadas y orgasmadas (esta palabra es 

un cruce entre orgasmos y amadas), despreocupadas y extasiadas, 

contagiadas hasta el fin de los tiempos. Sí, estos tiempos que 

se corren a pesar de tanta encerrona. 

Y aquí termina el cuentecico, no olvidéis poneros los calcetines de lana para 

ir a la playa. O sí, olvidadlo, vuestros pies os lo agradecerán… y también 

quizá se enamorarán de otros lindos pies escandalosamente 

desnudos y muy (muy muy) libertinos… 

X.S. 

(Cuentos de cuando el sexo pudo razonar, 9) 

¡Antonio, cuánto tiempo!

Trenca la gàbia, la bruixa trenca la gàbia. No té amigues, té companyes 

d’aventures. No té marit, té company de camins. I de plaers. 

Trenca la gàbia, la bruixa trenca la gàbia. No té treball, té 

supervivència nua i crua, i no menge sucre refinat. No té normes, 

té intuïcions, i al centre de la raó té l’insubmís amor. 

Trenca la gàbia, la bruixa trenca la gàbia. No té bandera, ni déu ni amo, 

té un riure contagiós i tendresa ben desperta. I no té vestits de 

guerra: ella és llibertària, i estime la pau. 

Ella és la bruixa que viu als meus somnis, el malson del pensament ancorat, 

i un dia qualsevol potser la veuràs fotent-se divertida de les teues i de les meues 

raons enreixades. I ens picarà l’ullet i cantarà Trenca la gàbia, mulla’t i trenca la gàbia.

- Ximo Segarra -

(la vinyeta és "remake" de la versió original que vaig publicar fa uns anys)

Después de un fin de semana repleto de buenas emociones y de sorpresas 

aún mejores, trato de reincorporarme a mis labores y aquí os dejo la viñeta 

gran formato para la peluquería Rostres de mi ciudad, Castelló.
Ya los próximos días iré colgando otras cositas, de momento trato de asimilar 

el torrente de sensaciones, algunas contradictorias... Es raro esto de sentirme 

al mismo tiempo más viejo y más joven... 😳😊😊😊 Pero la vida es 

también esto: jugar con las contras y las dicciones 🙂🌲😊 

Y seguir aprendiendo, claro que sí 😇

"Per veure coses, ens hem d'aturar". 

Josep Maria Espinàs

(versión nueva de un tomillo que hice hace años) (el gladiolo 

no estaba hace años, ahora sí) (es bonito ver crecer a los gladiolos) 

Jo això d'acariciar-me el cul amb la planta del peu no ho tinc molt estudiat, 

però potser ho intentaré. Perquè és bo practicar la flexibilitat muscular... 

És curiós la de vídeos que hi ha a internet centrats en això de les gimnàstiques 

corporals. No hi ha tants per a les gimnàstiques mentals, i emocionals... Però... 

Ull! No estic dient que la salut física no siga important, no no no, recordem allò 

que deien antigament en llatí: "Mens sana in caloret sano". Jo és que sé molt de 

llatí i de coses així antigues. Sóc un crock en això (sí, un crock) 

(jo és que també sé parlar unglés) (yeah). 

I vull fer, abans d'acabar la meua seriosa i interessantíssima dissertació, 

un apunt culte i acadèmic sobre coses antigues: Els rics. Sí, els rics i les riques 

són coses molt antigues, però és tota una novetat el costum que estan agafant 

d'eixir de la cova a manifestar-se i protestar. No és una tradició de rics, eixa, 

no... Però... Ull! No em sembla malament que facen manifestacions, ni que 

s'emboliquen amb banderes per a combatre el fred dels seus cors, no. A mi 

el que en realitat no m'agrade són els rics. Més que res perquè tenen el 

costum de fabricar pobres. Sí: agafen persones i les converteixen 

en pobres, és un joc que als rics (i a les riques) els diverteix, 

són així de babaus (i de babaues). 

I això és tot el que volia dir. Un altre dia, potser demà, parlaré del cas 

d'un amic que es va entusiasmar molt amb això de tornar a fer exercici físic 

al carrer i es va lesionar. O no, no parlaré d'això, millor faré una vinyeta. Adéu...

(la vinyeta és "remake" d'una que vaig fer fa uns anys)

Mentes encerradas que no se resignaron. Mentes que aprendieron 
a saltar y nunca se acomodaron a verdades que, en el fondo, siempre 
sintieron como látigos, cadenas, mentiras. Esas mentes son mis compañeras, 
porque no abandonan a su suerte a su corazón, porque saben que nunca, 
nunca, hay que cansarse de buscar nuevas formas de buscar. 

Cuando las antiguas formas de buscar ya no llevan a ninguna parte, 
cuando las puertas permitidas solo son entradas al mismo laberinto de siempre,
atrévete, si quieres, a sacar de ti aquello que siempre tuviste, aquello 
que la mala educación no pudo borrar de tu memoria, 
aquello infinito e irrepetible que eres tú... 

De bat a bat el batec 

De cop a cop va sortint 

Ha trencat les finestres de pedra 

i ja no hi ha reixa ni porta 

Queda lluny la petita presó 

on ja no vol morir 

De pas a pas no hi ha més 

que una dolça fermesa nua 

que una llàgrima regant la lluna 

No hi ha nit ni fredor ni dia 

només el riu del cor encés 

li manté la mirada en òrbita 

De pau a pau no hi ha res 

A la carrera boja no hi ha pes 

És un somni clar i fosc 

És un fil trobat i ella sap on va 

El laberint ja no vol viure aïllat 

i rebel s'obri de bat a bat 

Ximo Segarra 

Y ojo, que si te quemaste en un fuego, es bueno y natural 
y también jolgorioso saber que el dedito (o la manita) (o el culito) no 
vuelve a meterse ahí. Que no está el horno para malos rollos ni los chistes 

están para tomárselos al pie de la letra. Para eso son chistes, joder. Para decir, 

por ejemplo, que nos meten miedos por las orejas, por el moño, por las narices 

y por el ombliego (sobre todo por el ombliego) y ahí se nos quedan y nos fermentan 

y nos retortijean (retortijear es un verbo) (estaba en cuarentena pero ya salió 

a primaverear) y nos hacen la vida impopó. Impopó. (Ay, que no 

me sale). Impopósible (eso) (o más o menos). 

Hace 9 años, tal día como hoy, unas cuantas gentes salieron a la calle 

a decir que ya estaba bien de tanto machaque; eran los tiempos de la crisis 

aquella que decían económica o que podría decirse crisis del robo sistemático. 

¿Que no cambió mucho la cosa por aquel 15M? Pues no, no cambió mucho la cosa. 

Pero fue un buen intento, aunque el sistema sistemático sacó sus porras y sus voceros 

y hasta sacó sus partidos políticos nuevos, y trabajó para que se diluyera un intento 

que, pese a todo, fue hermoso. Y la hermosura es una oportunidad que está siempre 

ahí, haciéndonos cosquillas con esos dedos lindos que aprendieron a no 

achicharrarse en el fuego de las mentiras y los pánicos. 

Vivimos en una pandemia. Hace milenios que vivimos en una contagiosa 

epidemia autoritaria: reyes, reinas, caciques, emperadores, jefas, jefezuelos… 

insistirán una y otra vez en que nunca es el momento para aquello que pedía 

El Perich en uno de sus chistes gráficos más recordados, cuando el jefe le pregunta 

al subordinado qué reclama, y el subordinado responde con una sola palabra: Todo. 

Eso queremos, nuestros derechos y nuestras libertades, no las 

anestesias cotidianas ni las nanas marranas… 

Siempre es un buen momento, siempre, para lanzar al viento uno de esos aires 

retumbantes que fumiguen al mosquito (o a la mosquita) de turno. Porque los 

miedos que nos hacen la vida imposible hay que sacarlos. Ya lo dice el reflán 

de huevo: “No dejes para mañana el pedo que puedas tirarte hoy”. 

La viñeta es "remake" de una que hice y ya publiqué aquí hace 5 años.

serveis públics 

Sometimes in the dark of the night 
a star can break the fate of sadness