Trenca la gàbia, la
bruixa trenca la gàbia. No té amigues, té companyes
d’aventures.
No té marit, té company de camins. I de plaers.
Trenca la gàbia, la bruixa trenca la gàbia. No
té treball, té
supervivència nua i crua, i no menge sucre refinat. No té
normes,
té intuïcions, i al centre de la raó té l’insubmís amor.
Trenca la gàbia, la bruixa trenca la gàbia. No
té bandera, ni déu ni amo,
té un riure contagiós i tendresa ben desperta. I no
té vestits de
guerra: ella és llibertària, i estime la pau.
Ella és la bruixa que viu als meus somnis, el
malson del pensament ancorat,
i un dia qualsevol potser la veuràs fotent-se divertida
de les teues i de les meues
raons enreixades. I ens picarà l’ullet i cantarà
Trenca la gàbia, mulla’t i trenca la gàbia.
- Ximo Segarra -
(la vinyeta és "remake" de la versió original que vaig publicar fa uns anys)
