Taca la fulla i no la deixes sola, escriu-la,
dibuixa-la, imagina com fer allò que
mai vas creure que podies fer. De negre o
de roig o de blau, vesteix la
mentida una i mil vegades fins a deixar-la despullada amb les teues
mentida una i mil vegades fins a deixar-la despullada amb les teues
mans. Taca la fulla buida, no tingues por, no hi ha res
tan net com els teus dits buscant la dolça veritat
que naix del teu cos.
Tendrament desfés l'embolic del cap.
I tanca la porta que porte a l'altar més blanc i més alt, obri la finestra i
salta
amb les paraules que juguen a l'era antiga d'un món ple de somriures.
I
de plors. Perquè també hem de plorar per saber què és
allò que no volem perdre
mai.
Tendrament parla amb tu.
I deixa que les persones que no van voler estimar-te, i les que no vas voler
estimar, s'enlairen i volen allà on vulguen anar. La vida està plena de
tardors i de fulles, i tu pots renàixer una primavera qualsevol,
jugant al pati d'una
escola inventada on no hi ha ningú que
maltracte a ningú. I pots, si vols,
pintar el pati
de verd de rosa i de groc.
Tendrament escolta't.
Taca la fulla amb el poema més imperfecte i camina'l sense vergonya i envia'l
lluny
del dolor. Potser no tindràs resposta, o potser un jutge o una jutgessa
et voldrà
confinar dins del seu món quadriculat, però tu escaparàs feta fulla
ballarina
per la reixa més fina, i ho hauràs fet. I t'hauràs sentit viva. I
hauràs
embrutat la tristor més pura amb una taca plena d'allò
que no té
nom. Allò inesperat que ets tu.
