A Rebeca moltes vegades les paraules se li
enfonsen, li cauen abans de dir-les,
o es desfan enmig d'una frase qualsevol. I
no és perquè no sàpiga què dir,
és potser el cansament, o certa sensació
d'inutilitat: per a què dir res,
si tot va a seguir igual, diguem el
que diguem.
Rebeca treballa en un supermercat, tot el món que la coneix ho sap, i la
majoria
no sap d'ella res més que això. Ella fa temps que es va cansar
d'intentar dir-li a la
gent més del que la gent vol escoltar, i per això la
gent no la coneix. En realitat,
pense Rebeca, poca gent coneix res, més enllà
de les quatre regles bàsiques del
coneixement. Quatre regles bàsiques que, com
totes les regles que s'accepten
sense més, garanteixen el desconeixement més
absolut.
Per això ella és ballarina quan està sola, i a Rebeca li encante estar sola, i
ballar
molt i molt a sa casa o a la muntanya o a eixe racó del riu on ningú la
veu. De
joveneta va voler ser ballarina professional, i destacava quan
eixia per les nits
amb les amigues, tothom li deia que tenia gràcia
per a ballar, i ho va
intentar, però la família i el barri no necessitaven
ballarines
professionals, i sí caixeres de supermercat.
I no direm res més de Rebeca, no perquè la seua vida no siga interessant,
sinó
perquè ella ara ho vol així. Està intentant que les paraules no se
li
enfonsen del tot, i mira el món amb els seus ulls de moviment
etern,
i camina sola, envoltada de música i de somriures inacabats.
Potser algun dia te la trobaràs pel camí, i les seues paraules i les teues
voldran inventar una coreografia nova, un ball d'eixos alliberadors, una
conversació de les que naixen pas a pas, sense rellotges, una conversació
que
no defuig els silencis, i que coneix el ritme de la comprensió mútua...
(la vinyeta és "remake" d'una que vaig fer fa 5 anys i que ja vaig publicar per ací en un parell d'ocasions)
