dilluns, 8 de juny del 2020













A Rebeca moltes vegades les paraules se li enfonsen, li cauen abans de dir-les, 
o es desfan enmig d'una frase qualsevol. I no és perquè no sàpiga què dir, 
és potser el cansament, o certa sensació d'inutilitat: per a què dir res, 
si tot va a seguir igual, diguem el que diguem. 


Rebeca treballa en un supermercat, tot el món que la coneix ho sap, i la majoria 
no sap d'ella res més que això. Ella fa temps que es va cansar d'intentar dir-li a la 
gent més del que la gent vol escoltar, i per això la gent no la coneix. En realitat, 
pense Rebeca, poca gent coneix res, més enllà de les quatre regles bàsiques del 
coneixement. Quatre regles bàsiques que, com totes les regles que s'accepten 
sense més, garanteixen el desconeixement més absolut. 


Per això ella és ballarina quan està sola, i a Rebeca li encante estar sola, i ballar 
molt i molt a sa casa o a la muntanya o a eixe racó del riu on ningú la veu. De 
joveneta va voler ser ballarina professional, i destacava quan eixia per les nits 
amb les amigues, tothom li deia que tenia gràcia per a ballar, i ho va 
intentar, però la família i el barri no necessitaven ballarines 
professionals, i sí caixeres de supermercat. 

I no direm res més de Rebeca, no perquè la seua vida no siga interessant, 
sinó perquè ella ara ho vol així. Està intentant que les paraules no se li 
enfonsen del tot, i mira el món amb els seus ulls de moviment etern, 
i camina sola, envoltada de música i de somriures inacabats. 


Potser algun dia te la trobaràs pel camí, i les seues paraules i les teues 
voldran inventar una coreografia nova, un ball d'eixos alliberadors, una 
conversació de les que naixen pas a pas, sense rellotges, una conversació 
que no defuig els silencis, i que coneix el ritme de la comprensió mútua...















(la vinyeta és "remake" d'una que vaig fer fa 5 anys i que ja vaig publicar per ací en un parell d'ocasions)