Ma tia Elena s'ha mort i jo la mire i no la reconec, potser alguna
pinzellada en la mirada adormida em diu que és
ella, però la veritat
és que ella ja no està ací, ací en la ciutat boja,
ràpida, sorollosa i tantes
nits tan buida. Ma tia Elena ja se n'ha
anat amb el seu germà menut,
mon pare, i de segur ja somriuen junts d'eixa
manera senzilla i
tranquil·la tan d'ell i tan d'ella. I a
un costat l'altra germana, ma
tia Vicentica, riu despreocupada i els
abraça sense miraments.
I jo a la sala del tanatori sóc sense voler un xiquet retrobat que busca
besos amb la mirada i que vol somriure submergit en la piscina de cosins
i cosines i germanes i germans i un passat que encara vol esquitar feliç.
Però
fora del tanatori la ciutat ens menja, ens gela i ens porta sense
pressa a la
pressa de sempre, als carrers buits de serenors i plens de
mercaderies sempre a
punt de caducar. És sense avisar sempre la mort,
va dir algú, i un semàfor cau
esgotat i dona pas a una banda musical
que camina silenciosa. El paisatge és,
ara, nostre i hem de parar el cotxe
i parar les preocupacions i els dolors i
els protocols tots i deixar-la
passar, davant dels nostres ulls,
respectuosament. És la banda
musical dels nostres somnis. I ella mereix la
nostra paciència i hem
de saber deixar-nos envoltar pel seu aparent silenci i,
quan ja l'últim
instrument haja passat, baixarem del cotxe i caminarem com una
bandúrria més, o potser serem un llaüt, o una dolçaina o un tabalet
o un violí
o una guitarra elèctrica i anirem sense por a fer
de la nostra ciutat i del
nostre poble un lloc on tornar
a ser tot allò que vam oblidar que volíem ser.
Perquè sí, no ho dubteu: Des d'algun lloc de la nostra memòria
més antiga, els
nostres avantpassats ens miren mentre juguem
a viure i en la seua mirada sempre
trobarem la música.
La música més dolça i més bonica de l'univers.
