Celebrar... Què celebrem? Potser no hi ha res a celebrar.
Desembre treu el nasset (i ho fa sense mascareta, que descarat) i
ens recorda que l'hivern és fred i molt ric en gelors. Celebrem que
hi ha sol
d'hivern. I celebrem que està tot perdut, que els somnis bonics
s'han despertat
com sempre, absents i plens de solitud, sí: celebrem que
no podem guardar res
en el calaix. Res de res: tampoc les grandioses
i solemnes veritats oficials,
eixes mentides invasores. Celebrem que
no és possible amagar en la nostra caixa
forta les pors infeccioses
del poder cregut, perquè la nostra caixa no és
forta, és poc més que
un sospir, un suau moment, un metge humil que vol caminar
amb
nosaltres. Ai... celebrem això. Que no obliguem ningú a caminar
amb
nosaltres, que riem juntes quan ens ho permet l'autoritat,
i que riem juntes
quan a l'autoritat l'enviem a pastar fang.
Celebrem que no ens entenen, que
així som més lliures i més
lleugeres per a trobar aquelles mirades que sí que
ho fan, i celebrem
que qui ens entén no fingeix, que la millor companyia va
cremar
les màscares en alguna celebració antiga en la foguera alegre
del seu
cor. Celebrem amb la botella buida, sí, i si cal
amb la copa plena d'un beure
invisible. Sí, celebrem-ho,
perquè, saps?, ets invisible al tràfic inhumà, a la
llei
que ens ofega, però no ets invisible al present,
eixe riu que segueix sent
riu encara que no sempre
sap trobar el mar. Celebrem, en fi, que veiem els
nostres
somnis volar cada dia més lluny, sense nosaltres, i que la nostra
bandera és una eterna derrota. Sí, celebrem-ho, celebrem que no ens
hem rendit,
que el nostre anhel torna a sortir per qualsevol racó, per
qualsevol motiu: no
podem deixar sol, no no no, al sol d'hivern que ara ens somriu.
(la 1a de les dues vinyetes d'avui és "remake" d'una que ja vaig publicar ací fa quasi 3 anys)
