Llegint vaig trobar llum en temps de foscor, i
camins quan totes les portes
i finestres semblaven murs. Vaig aprendre,
llegint, a imaginar mons on el pecat
no era pecat, era bellesa, i era
llibertat. I vaig aprendre a obrir els ulls al meu cor
i als altres cors, i a
comprendre que no tots els llibres (ni totes les persones)
saben comprendre, ni
volen intentar-ho. Llegint vaig aprendre a dir adéu
quan tot s'havia acabat, i
a anar-me'n sense dir res quan ja
només el silenci ho podia dir tot.
I mai vaig llegir per evadir-me de la vida, vaig llegir per necessitat de
seguir endavant, no aturar-me quan al meu voltant el desert era el rei, i la
ignorància la reina. Ara vindran dies de llibreters i escriptores, de lectors i
de
roses (quins dies no són eixos dies, en realitat?), i no podrem sortir a
escriure'ns
versos ni aventures amb la mirada (o sí?) (potser sí), ni portar un
llibre, o dos o tres
a les mans nues, camí del nostre llit excitat de
lectures. No ens deixen circular, i sé
que en part és per salut, però gràcies
als llibres que em van saber estimar
sé que també és perquè vivim en temps
foscos (molt de temps fa que
estem vivint, i morint, en eixos temps), i que ens volen tancadets
i tancadetes, i amb les ments i els cors a dins
de la presó.
Llegint vaig trobar un lloc on podia respirar, i assassinar sense pietat
totes
les prohibicions que asfixien les meues ganes de viure.
I d'aprendre. Perquè
cada dia vull saber llegir la vida.
I escriure-la.
