Esperar no és un verb. Són molts verbs, moltes
maneres de fer,
diferents formes d'estar, o de no estar, però no s'ha de
confondre esperar
amb desesperar o amb no fer ni sentir ni pensar res. Jo no
puc esperar sense
més, crec més en allò de l'espera activa, potser perquè sóc
un pacient impacient,
i quan estic malalt d'alguna cosa, sé que no estic malalt
de tot (per tant, sempre
puc fer alguna cosa). En fi, el que volia dir és que
la vida mai s'atura, potser
de vegades va molt lentament, o en direcció contrària,
però mai s'atura, i
està a les nostres mans saber què fer quan sembla que tot
s'ha aturat.
Potser no podem fer mil coses, però trenta o quaranta sí podem
fer, o imaginar, o desfer o muntar o desmuntar.
O caminar. O dir. O estimar. O esborrar. Perquè esperar, com viure, no és un
verb,
són molts i molts verbs. I per més portes i camins que ens tanquen, no
hem de
permetre que ens tanquen les ganes de viure, de respirar, de ser
lliures.
Per això mentre esperem: fem, vivim, parlem, és així com eixirem
amb més forces, amb més camí fet, i amb més somnis
compartits als carrers, a les
platges, a les
muntanyes i, també (clar que sí), als cors.
