dimarts, 25 de gener del 2022





 




El bar més pròdig és la nit quan plou, diu algú. I tu escoltes la pluja, 
és tan suau que quasi és aquell record que mai vas tindre, i és tan fina
 que besa sense demanar permís els llacs salvatges dels teus ulls.

Imaginaré més: Mires la mar del cel com cau i sense voler, com ella, 
el teu pensament sobrevola el sòl que vibra allà baix i penses Com pot
 ser, un lloc tan fred i tan aspre i alhora tan acollidor i brillant, 
és com el llençol d'una muntanya que somia.

Però no tot és bonic: A l'altre costat de la Séquia Major un general 
boig crida i trenca tots els espills buscant soldats. I tu no saps contenir 
el riure en veure'l així, tan violent i ridícul. I rius.

Rius per dins entre silencis que badallen segles tan erms i tan secs... 
I t'alliberes del teu pes com fan els núvols i també, inesperadament, 
rius per fora i veus la natura insubmisa del teu senzill i nu caminar. 
Això et supera. Això t'inunda. I et desfàs.

Et desfàs i et desfàs i et desfàs i algú al teu costat pregunta Com estàs?, 
i les teues mans dibuixen un bri de llum ferida. És la teua ferida 
o potser la meua i saps que d'ací a un moment 
un llamp vindrà i tornarem a tindre por.

Però vull imaginar que potser estem aprenent a trobar, més enllà del 
teu amagatall i del meu refugi, un lloc on respirar lluny de la ignorant
 pudor uniformada. Ara el bar tanca les portes, surt el sol i el 
carrer desperta ple de fulles mortes i humides.

I els arbres que som afonen les arrels en la terra dolorida i busquen 
eixe lloc on els cors es toquen sense fer-se mal. Sense escapar 
del present que podem, si volem, compartir en pau.