El bar més pròdig és la nit quan plou, diu
algú. I tu escoltes la pluja,
és tan suau que quasi és aquell record que mai
vas tindre, i és tan fina
que besa sense demanar permís els llacs salvatges
dels teus ulls.
Imaginaré més: Mires la mar del cel com cau i sense voler, com ella,
el teu
pensament sobrevola el sòl que vibra allà baix i penses Com pot
ser, un lloc
tan fred i tan aspre i alhora tan acollidor i brillant,
és com el llençol d'una
muntanya que somia.
Però no tot és bonic: A l'altre costat de la Séquia Major un general
boig crida i trenca tots els espills buscant soldats. I tu no saps contenir
el
riure en veure'l així, tan violent i ridícul. I rius.
Rius per dins entre silencis que badallen segles tan erms i tan secs...
I
t'alliberes del teu pes com fan els núvols i també, inesperadament,
rius per
fora i veus la natura insubmisa del teu senzill i nu caminar.
Això et supera.
Això t'inunda. I et desfàs.
Et desfàs i et desfàs i et desfàs i algú al teu costat pregunta Com estàs?,
i
les teues mans dibuixen un bri de llum ferida. És la teua ferida
o potser la
meua i saps que d'ací a un moment
un llamp vindrà i tornarem a tindre por.
Però vull imaginar que potser estem aprenent a trobar, més enllà del
teu
amagatall i del meu refugi, un lloc on respirar lluny de la ignorant
pudor
uniformada. Ara el bar tanca les portes, surt el sol i el
carrer desperta ple
de fulles mortes i humides.
I els arbres que som afonen les arrels en la terra dolorida i busquen
eixe lloc
on els cors es toquen sense fer-se mal. Sense escapar
del present que podem, si
volem, compartir en pau.
