El semàfor insubmís o, dit d'una altra manera...
No pots caminar al costat d'algú que només veu el seu propi camí i
no veu el teu. Te n'has d'anar, perquè caminar al seu costat és, en
realitat, caminar darrere, o caminar sota seu. I potser va haver-hi
algun dia, algun dia passat, una amistat, un caminar de veritat, un
comprendre a l'altre i viceversa, però no pots caminar al costat
d'algú que no té la generositat d'escoltar-te, perquè acabaràs
parat quan tu necessites caminar, perquè acabaràs veient el
seu camí i no el teu, perquè retrobar-te amb ell després de
molt de temps no serà l'oportunitat de retrobar-se, sinó una
oportunitat perduda més, un sentir-te buit, invisible, o potser
una pedra en el seu camí, no un amic, no una persona com ell.
Caminar amb algú no és un exercici egocèntric, estàtic ni automàtic.
És orgànic, dinàmic i és diàleg. No un trist monòleg on tu
no tens cabuda, on tu no tens espai, on tu no tens camí.
Però el semàfor insubmís sap que sí, que sí que en tens,
de camí. Serà un camí obscur i esquifit per als antics amics.
Així i tot, per a tu no ho és. És la teua manera de viure,
la teua manera d'estimar, és la teua mirada clara
i neta, és, senzillament, el teu camí.
