Fa dues o tres setmanes el caminant la va veure plorar, asseguda
damunt la gespa, baix d’un arbre amb un telèfon. Has
llegit bé: Ella
plorava, parlant amb un noi molt jove, tan jove com ella, i era
evident
que la cosa no anava bé, que ella li demanava al noi alguna cosa que
ell
o no sabia o no volia fer. Però et deia que has llegit bé: Una noia i un
noi
parlaven, i ho feien baix d’un arbre que a les branques tenia un telèfon.
I
el caminant va mirar l’escena, i avui, dues o tres setmanes després, veu
quasi
al mateix lloc però un poc més prop de l’institut de secundària, la
mateixa
parella. Elles somriuen agafades de la mà, assegudes en un banc
de fusta, i el
caminant escolta com la noia diu Hem fet les paus. I un poc
més enllà, l’arbre
amb un telèfon a les branques mira al caminant i amb
gest seriós li diu Han fet
les paus, eixes dues persones, però no han fet
les peus. I el caminant atura
els peus, Què vols dir, arbre comunicatiu?
Vull dir, respon l’arbre, que no és
el mateix una cosa que l’altra.
I el caminant mira cap enrere, cap a la parella contenteta, i veu allò
que l’arbre li intenta explicar. I reprén el
caminar, Adéu, arbre.
I recorda totes les persones a la seua vida amb les que
ja no
hi ha cap guerra. I sap que amb elles hi ha una pau cordial,
i això és
molt, però no és altra cosa que això.
I una margarida blanca enmig de moltes margarides morades li diu
Fer les peus és fondre les neus, al caminar amb els peus
nus. És saber,
li diu la margarida blanca, que camineu el mateix camí, encara
que el
pas i el ball i la veu siguen diferents. I el caminant pensa que poques
persones ho saben, això. Potser perquè no tenen temps per a escoltar.
Potser
perquè no tenen temps per a fer les peus amb elles mateixes.
