És molt habitual, quan la gent parla de política, parlar a soles. Però la
vinyeta d’avui parla més de cansament que de
política, sobretot del cansament
que pot experimentar una persiana (no una
persona) (o sí) en eixe rutinari
obrir i tancar i obrir i tancar i, vinga, una
altra vegada
obrir per tornar a tancar i viceversa.
A la persiana li és enterament igual si qui té el poder és esquerrà o dretà,
quan en cap cas li pregunten sincerament si potser la persiana, avui,
necessita
urgentment quedar-se tot el dia estirada prenent el sol.
Parlem, doncs, de llibertat: "És molt fàcil ser conformista, és molt difícil
ser disconforme amb la realitat que un té. Però clar, per a protestar,
per a indignar-se, per a no estar d'acord, fa falta també tindre criteris,
per
a saber què és el que volem proposar. La violència no resol res, el
que resol
les coses és l'argumentació serena. Per a argumentar fa falta
estar disposat a
donar arguments (i no tothom està disposat a donar
arguments), però també estar
disposat a escoltar els arguments aliens
(que tampoc tothom està disposat a
escoltar els arguments aliens).
Però eixa és l'única manera, al meu judici,
d'acabar amb el dogmatisme
i acabar amb el fonamentalisme". Un problema
molt actual i molt antic
és, com diu Adela Cortina, voler que totes les
persianes del món tinguen
exactament el mateix ideal que tens tu. El diàleg, en
eixe cas,
desapareix, perquè l’objectiu únic és anul·lar els arguments aliens.
Però Adela també ha mencionat el conformisme, eixa comoditat que,
a la llarga,
atrofia i genera incomoditats. Hi ha persianes que no tenen
cap ideal ni tampoc
cap criteri propi respecte a la societat on viuen.
Hi ha persianes, en fi, i és
una desgràcia (individual i social), que
només repeteixen, o accepten
passivament, doctrines confeccionades
per altres. Com deia José Saramago:
"Hauries de saber que estar
d'acord no sempre significa compartir una raó,
el més normal és que
les persones s'acullen a l'ombra d'una opinió com si fóra un
paraigua".
I és que pensar la societat és un acte quotidià i és un acte de
comunicació,
com el d’una persiana tancant i obrint. Com les parpelles.
Sí. Com les
parpelles fan, acariciant els ulls de dia i de nit.
