L'estat on vivim (l'estat espanyol) no té bona salut. No era bona la
salut fa 1 any, ni fa 10 ni fa 30. Ni la salut democràtica ni la salut social
ni la salut de la sanitat pública eren bones, per tant no és sorprenent
(però sí que és molt trist) que les coses s'estiguen com s'estan fent,
tan malament, però en cap cas ens hem de resignar. Encara que el
més fàcil és caure en el pansiment, i abaixar el cap i l'esperit crític i
dir que no hi ha altre remei, no ens hem de resignar. Jo, ho he de
reconéixer, els darrers mesos no he sabut gestionar tota la ràbia, tota
la sensació d'injustícia, i m'he tancat prou en mi mateix. L'altre dia,
per exemple, em vaig esfondrar tant que sense voler vaig obrir un forat
a terra i, xino xano, vaig arribar a Austràlia. Sort que em vaig trobar
amb un cangur que era bona gent i vam estar xerrant un poc de tot
i gràcies a ell ara ja estic millor. Sí, estic millor, després de tornar
d'Austràlia estic millor (no vaig tornar pel mateix lloc, no vaig
necessitar esfondrar-me de nou, vaig enlairar-me fins a la lluna)
(per això han trobat aigua a la lluna) (són les meues llàgrimes, i
les llàgrimes d'altra gent que també tornaven a casa després d'anar
a Austràlia). En fi, ja veieu quines coses dic. Tot molt coherent
i reflexionat. Un altre dia vos contaré les meues converses amb gent
que estimula el meu esperit cítric. Sí sí sí: cítric. Jo és que parle molt
amb taronges i llimes i pomelos. Són bona gent, també, les taronges
i les llimes i els pomelos. Però ara ja me n'he d'anar. On?
És fàcil: a casa. Encara estic a la lluna, jo.
