Encara no havia fet menció ací de l’encàrrec que em va fer Enric fa mig
any. Les tasses les va rebre en gener i ell va
quedar satisfet i jo també,
però he endarrerit molt fer el post que ara faig i
això no té perdó de Déu,
ni de Deessa, ni de la Santa OTAN Reconsagrada (sort
que, com
no crec en res d’això, no em sent ni culpable ni penitent).
Però bé,
vaig al que volia dir: Em va fer molta il·lusió que Enric em
fes l’encàrrec de
3 tasses estiuenques i literàries perquè m’agraden molt els
seus poemes
fonètics, al seu Insta (@poemes_fonetics) ho podeu escoltar:
ell parla poemes. Sí, parla
poemes, podríem dir que els recita però no, ell
els parla d’una manera molt
propera. Això és per a mi la poesia, la
manera més propera de parlar que hi ha,
altra cosa molt diferent són
els altars eteris i egocèntrics, tan elevats, tan
distants i tan pagats de
si mateixos, on tantes vegades les elits socials volen
instal·lar l’art
de crear lletres o dibuixos o pintures o, en fi, la nostra
capacitat
d’imaginar i de dir. Pense que l’art i la literatura és una manera
que tenim els humans de comunicar-nos, de trobar-nos, no una
manera d’allunyar-nos
i separar-nos en superioritats
o inferioritats socials.
Gràcies, Enric, per la teua tasca constant de
recollir amb la teua veu
la veu de tants i tantes poetes, i compartir-les així
com ho fas.
I gràcies també a la meua germana Mònica, d’ella
són les fotos de
les tasses!
