dilluns, 10 de maig de 2021






 



Fa dues o tres setmanes el caminant la va veure plorar, asseguda 
damunt la gespa, baix d’un arbre amb un telèfon. Has llegit bé: Ella
 plorava, parlant amb un noi molt jove, tan jove com ella, i era evident
 que la cosa no anava bé, que ella li demanava al noi alguna cosa que ell 
o no sabia o no volia fer. Però et deia que has llegit bé: Una noia i un noi
 parlaven, i ho feien baix d’un arbre que a les branques tenia un telèfon. 
I el caminant va mirar l’escena, i avui, dues o tres setmanes després, veu
 quasi al mateix lloc però un poc més prop de l’institut de secundària, la
 mateixa parella. Elles somriuen agafades de la mà, assegudes en un banc
 de fusta, i el caminant escolta com la noia diu Hem fet les paus. I un poc
 més enllà, l’arbre amb un telèfon a les branques mira al caminant i amb
 gest seriós li diu Han fet les paus, eixes dues persones, però no han fet
 les peus. I el caminant atura els peus, Què vols dir, arbre comunicatiu?
 Vull dir, respon l’arbre, que no és el mateix una cosa que l’altra.

I el caminant mira cap enrere, cap a la parella contenteta, i veu allò 
que l’arbre li intenta explicar. I reprén el caminar, Adéu, arbre. 
I recorda totes les persones a la seua vida amb les que ja no 
hi ha cap guerra. I sap que amb elles hi ha una pau cordial, 
i això és molt, però no és altra cosa que això.

I una margarida blanca enmig de moltes margarides morades li diu 
Fer les peus és fondre les neus, al caminar amb els peus nus. És saber, 
li diu la margarida blanca, que camineu el mateix camí, encara que el 
pas i el ball i la veu siguen diferents. I el caminant pensa que poques
 persones ho saben, això. Potser perquè no tenen temps per a escoltar.
 Potser perquè no tenen temps per a fer les peus amb elles mateixes.