.jpg)
Recorde la cançó de Sau, aquella que diu "cada dia en algun lloc surt
el tren de mitjanit" i pense com seria el tren de mitjanit trobant-se
amb el tren de migdia, potser seria una trobada desastrosa, un accident
frontal a tota velocitat, o potser els trens es desviarien en una eterna i
lenta via morta. Però també podrien ser dues casetes que sabrien dir-se,
amb un bes, allò de "no en tinc prou amb somiar, necessito desfer-me
d'aquest pes que em lliga el cor". O també podem dir que tothom som
la nostra foscor i la nostra llum, el nostre tren i la nostra caseta,
i ho diríem i sabríem que no estem descobrint res nou, i que
saber-ho tampoc soluciona gran cosa, perquè som una societat
de persones i no una persona sola, però podríem continuar
caminant i ser, mentrestant el món no canvia a millor,
el millor tren que puguem agafar i la millor
caseta que puguem compartir.
