Ahir vaig veure,
caminant pel carrer, un coronavirus. No anava sol, també
hi havia altra gent de dubtosa reputació: un accident greu de tràfic, un càncer,
un suïcidi, un assetjament escolar, un accident laboral, un assassinat masclista,
un virus de la grip comuna... En fi, gent que conviu amb els humans, no diré
que
pacíficament (van fent la seua vida gràcies a amargar-nos la nostra). També
hi havia un banc, una política corrupta, una xenofòbia, un racisme
i un mal d’amors,
entre d’altres.
Tampoc és que anaren agafats de la maneta i
rient i fent festa, no, però
sí que es notava una certa camaraderia, per no dir
corporativisme. Fins que va
arribar la fama. Quan la fama arribà i centrà tota
la seua atenció en el coronavirus,
el protagonista es va unflar tot content i
pagat de si mateix, i la resta no va poder
amagar l’enveja i les miradetes rancoroses
eren miralls de fosca tristor. No em van
fer llàstima, no, de fet no vaig tenir
temps de sentir res, perquè aparegué en
escena la histèria col·lectiva amb molt
soroll. Vaig pensar durant un brevíssim
moment que la nouvinguda passaria per
damunt del coronavirus i d’uns quants
dels delinqüents presents. Però no. De
seguida vaig veure que el seu objectiu
era jo. Vingué cap a mi tota desbocada i
a tota velocitat, amb escuma a
la boca i els ulls irritats i rojos de sang.
Que qui sóc jo? No ho sabria dir exactament,
ni tampoc sabria explicar el
perquè de tanta brutal persecució, hi ha qui diu
que sóc la solidaritat, o l’empatia.
O potser sóc la comunicació directa, o el
criteri propi, o allò que surt quan la gent
es deixa de bajanades i posa el seu
cap a treballar, i el seu cor a ballar. Vaig
sobreviure a l’atac, gràcies a la
meua bona amiga la creativitat, i també
gràcies a moltes persones rebels.
Persones inconformistes com
eixe noi que ara escriu este escrit que ara tu
llegeixes
i que ja s’ha acabat.
