.jpg)
Si és de dia o és de nit
no ho sé. Ni si és una cadira
o és un llit. Tampoc si és un forn
salvatge o un tros de gel que
navega i sospira i vol besar
més i més pell...
Ai... No ho sé, ni sé de qui és
el crit humit, lliure i viu, ni si és
un dit o són dos o són tres, ni tampoc
puc dir si els llavis somriuen demanant
més aigua, o si riuen plàcids llepats
pel riu més obert del món...
Ai, no ho sé! No ho sé o potser és
que no vull dir-ho. O que ara és
de dia i també és de nit i algú
arriba al cim del mar, i allà
es desfà i allà es
desperta...
I allà cau
i abraçada
a l’onada que
encara davalla i
encara li esvara pel sexe i
pel cor, s’abandona i vola i vola...
I vola i es retroba. I el cos i el pensament
renaixen alhora. I en silenci els pits i la
cintura, i els malucs i la boca, i el cul
i les mans, i la gola i les cames, i el
nas i la llengua no diuen res més
perquè ja ho han dit tot.
