(vinyeta de Joaquín Salvador Lavado Tejón QUiNO, 17 de juliol 1932 - 30 de setembre 2020)
Avui ha mort Quino, demà és 1 d'octubre.
Dos fets sense cap relació? Depèn de per a qui, per a mi hi ha molta
relació entre el gran mestre de l'humor gràfic Quino i el gran intent
de rebel·lió popular que va ser l'1 d'octubre.
Per a dibuixar i escriure com ho feia Quino és necessari tenir una
sensibilitat humana bonica i valenta, també per a
defensar una urna, una idea,
una voluntat de canvi pacífic i plantar-se davant d'aquells bèsties armats i
uniformats.
No puc oblidar tantes vinyetes i tires de Mafalda, encara recorde
aquella primera vegada, sent jo un xiquet, que vaig
entrar amb mon pare a la
biblioteca pública del carrer Major de Castelló, i vaig descobrir tot un món
generós de llibres
i còmics, prestatgeries plenes de paraules i dibuixos, que
em van obrir noves perspectives i em van ajudar a trobar
camins alliberadors.
Sí, alliberadors, perquè jo de xiquet sentia que el món on vivia era obscur,
tancat, alguna cosa
passava, encara que no poguera definir-ho conscientment. Eren
els anys 80 i en teoria tot estava canviant a millor,
la dictadura
quedava enrere i la democràcia ens il·luminava... però no, jo no trobava les
paraules però
alguna cosa no funcionava. Ara, dècades després, sí
que puc definir amb paraules
aquella sensació d'opressió social, i no és
molt diferent de l'actual.
No entraré ara a definir aquelles o aquestes sensacions, només vull dir que
gent com Quino em va ajudar a enfocar la
mirada, i a poc a
poc vaig saber explicar-me què sentia, què estava vivint, què estem
vivint. Gent com Quino em va
ajudar a no fugir de la realitat (per a
mi la literatura, la música, el teatre, l'art... no és evasió, és tot el
contrari) i em va
ajudar a comprendre la realitat i a construir la meua
consciència d'una manera crítica, va alimentar la meua intel·ligència
amb
menjar ben nutritiu. I per això Quino i l'1 d'octubre estan, en mi,
tan units: Aquell dia d'octubre de 2017 vam veure
persones alliberant-se, usant
les escoles d'una manera imaginativa i valenta, conscients que els
llibres, l'aprenentatge
intel·lectual, no són res sense llibertat. I vam veure
també la brutal repressió, aquella que després la desinformació interessada
i
els tribunals espanyols encara volen tapar, perquè ens volen enfosquides i
submises. Jo no sóc nacionalista ni crec en
fronteres ni estats, però no puc
tancar els ulls davant d'una injustícia així, tan grollera i descarada. No puc
acceptar
que la força bruta s'impose a la creativitat, a la pau, a l'anhel
sincer d'un món millor.
Quino, com l'1 d'octubre, són exemples de com podem fer les coses, de com és
sempre millor buscar-nos
els somriures... Per això, veient eixa vinyeta de
Mafalda, o tantes altres que el mestre va fer,
no puc oblidar on està
l'essència d'allò que diem poble. No puc oblidar-ho perquè
ho necessite per no
perdre'm i per mirar-me a l'espill i reconéixer-me...
Sé en quin món vivim, és un regne caducat. I sé en quin món vull viure, és un
món que necessita cada dia
el nostre esforç i la nostra imaginació, i la nostra
valentia. Un món on, com diu la cançó, "ho tindrem tot i
es parlarà de
vida". Gràcies, Quino. Gràcies, 1 d'octubre de 2017. Gràcies per
l'exemple, gràcies
pels somriures. Gràcies per la dolça i càlida pau que no
morirà mai.
