dimecres, 30 de setembre del 2020

 




(vinyeta de Joaquín Salvador Lavado Tejón QUiNO, 17 de juliol 1932 - 30 de setembre 2020)



Avui ha mort Quino, demà és 1 d'octubre. Dos fets sense cap relació? Depèn de per a qui, per a mi hi ha molta 
relació entre el gran mestre de l'humor gràfic Quino i el gran intent de rebel·lió popular que va ser l'1 d'octubre.

Per a dibuixar i escriure com ho feia Quino és necessari tenir una sensibilitat humana bonica i valenta, també per a 
defensar una urna, una idea, una voluntat de canvi pacífic i plantar-se davant d'aquells bèsties armats i uniformats. 
No puc oblidar tantes vinyetes i tires de Mafalda, encara recorde aquella primera vegada, sent jo un xiquet, que vaig 
entrar amb mon pare a la biblioteca pública del carrer Major de Castelló, i vaig descobrir tot un món generós de llibres 
i còmics, prestatgeries plenes de paraules i dibuixos, que em van obrir noves perspectives i em van ajudar a trobar 
camins alliberadors. Sí, alliberadors, perquè jo de xiquet sentia que el món on vivia era obscur, tancat, alguna cosa 
passava, encara que no poguera definir-ho conscientment. Eren els anys 80 i en teoria tot estava canviant a millor, 
la dictadura quedava enrere i la democràcia ens il·luminava... però no, jo no trobava les paraules però 
alguna cosa no funcionava. Ara, dècades després, sí que puc definir amb paraules 
aquella sensació d'opressió social, i no és molt diferent de l'actual. 

No entraré ara a definir aquelles o aquestes sensacions, només vull dir que gent com Quino em va ajudar a enfocar la 
mirada, i a poc a poc vaig saber explicar-me què sentia, què estava vivint, què estem vivint. Gent com Quino em va 
ajudar a no fugir de la realitat (per a mi la literatura, la música, el teatre, l'art... no és evasió, és tot el contrari) i em va 
ajudar a comprendre la realitat i a construir la meua consciència d'una manera crítica, va alimentar la meua intel·ligència 
amb menjar ben nutritiu. I per això Quino i l'1 d'octubre estan, en mi, tan units: Aquell dia d'octubre de 2017 vam veure 
persones alliberant-se, usant les escoles d'una manera imaginativa i valenta, conscients que els llibres, l'aprenentatge 
intel·lectual, no són res sense llibertat. I vam veure també la brutal repressió, aquella que després la desinformació interessada 
i els tribunals espanyols encara volen tapar, perquè ens volen enfosquides i submises. Jo no sóc nacionalista ni crec en 
fronteres ni estats, però no puc tancar els ulls davant d'una injustícia així, tan grollera i descarada. No puc acceptar 
que la força bruta s'impose a la creativitat, a la pau, a l'anhel sincer d'un món millor. 

Quino, com l'1 d'octubre, són exemples de com podem fer les coses, de com és sempre millor buscar-nos 
els somriures... Per això, veient eixa vinyeta de Mafalda, o tantes altres que el mestre va fer, 
no puc oblidar on està l'essència d'allò que diem poble. No puc oblidar-ho perquè 
ho necessite per no perdre'm i per mirar-me a l'espill i reconéixer-me... 

Sé en quin món vivim, és un regne caducat. I sé en quin món vull viure, és un món que necessita cada dia 
el nostre esforç i la nostra imaginació, i la nostra valentia. Un món on, com diu la cançó, "ho tindrem tot i 
es parlarà de vida". Gràcies, Quino. Gràcies, 1 d'octubre de 2017. Gràcies per l'exemple, gràcies 
pels somriures. Gràcies per la dolça i càlida pau que no morirà mai.