Versión nueva de una calle que dibujé hace una década. Por cierto: 

nueve década diez dentistas recomiendan lavarse los delfines una vez 

al década diez absurdos, por lo menos. Hasta luego, nos vemos 

en los delfines de los mundos (o alrededores).

 

El caminante salió de su casa un sábado por la mañana rumbo 

a la biblioteca pública y se sorprendió al ver que estaba cerrada. 

Habían cambiado el horario: abierta de lunes a viernes, 

solamente de lunes a viernes. 

El caminante corrige el plan y enfila ahora hacia las afueras 

en busca de espacios abiertos. Pasa al lado de un pequeño campo

 de fútbol repleto de niños y súbitamente se escucha Gol, 

y palmas y ánimos dentro de la valla. 

El caminante paseará un rato su calma ligera entre 

pinos escasos y pálidos naranjos, y con una frágil sensación 

de alegría en los pulmones entrará en el supermercado. Cinco 

minutos después, con elegancia firme y amable, conseguirá escapar 

de las cajas registradoras con un único y pequeño producto. 

Sí, el caminante salió de su casa ilusionado 

por volver con un par de libros. 

Pero lo que lleva ahora entre las manos 

es un recambio antimosquitos.
 

(el dibujo lo hice hace un par de días) 

(el texto lo escribí hace 5 años y hoy le he hecho algún pequeño retoque) 

(hoy estoy feliz porque me ha dicho que la OTAN y Rusia se están preparando

 para repartirse libros e instalar bibliotecas en Ucrania y alrededores) 

(aunque creo que me han dicho mentiras y eso no sucederá) 

(qué raro, mentiras y potencias militares) 

(incultura y potencias militares) 

(muerte y potencias militares) 

(en fin…) 

(me voy a volar un rato) 

(hasta luego)

 

(versió nova d'unes oposicions que vaig dibuixar fa cinc anys)

 

Sí, el anciano que pasea por la calle ya sabe que antes del capitalismo 

el egoísmo ya existía, pero también sabe que en la historia, como en 

la vida, podemos aprender de las experiencias dañinas y mejorar 

o podemos, ele que ele, insistir en el error nocivo e incluso crear mil 

y una autopistas, mil y una líneas de muy alta tensión, mil y una 

guerras que nos lleven, una y otra vez, al mismo dolor.

Y el anciano, un minuto después, se da cuenta del ele que ele 

y se dice Eso sí que es un elol, pelo es glacioso… Y sonriendo y

 recordando la sonrisa de aquella mujer con quien solo pudo 

sonreír durante unos pocos años, entra en el paso de peatones 

y una furgoneta de reparto se lo lleva por delante.

La repartidora iba con prisa y el móvil no dejaba de repartirle

 notificaciones y el anciano, muerto al instante, no ha tenido tiempo 

de salir de la sonrisa y, en bucle, ríe y juega una y otra vez con

 aquella mujer, su madre, en aquella cárcel inmunda de la Una, 

Grande y Libre España de los años cuarenta.

Y la madre lo acoge de nuevo en sus brazos. Y sonríen sin miedo en

 aquella barricada donde ella lo crio, aquella barricada que nunca 

se cansó de cantar mil y una canciones de la revolución.

 
 

(la viñeta es versión nueva de una que hice hace unos años) 

(el texto es de hoy)

 

El bar més pròdig és la nit quan plou, diu algú. I tu escoltes la pluja, 

és tan suau que quasi és aquell record que mai vas tindre, i és tan fina

 que besa sense demanar permís els llacs salvatges dels teus ulls.

Imaginaré més: Mires la mar del cel com cau i sense voler, com ella, 

el teu pensament sobrevola el sòl que vibra allà baix i penses Com pot

 ser, un lloc tan fred i tan aspre i alhora tan acollidor i brillant, 

és com el llençol d'una muntanya que somia.

Però no tot és bonic: A l'altre costat de la Séquia Major un general 

boig crida i trenca tots els espills buscant soldats. I tu no saps contenir 

el riure en veure'l així, tan violent i ridícul. I rius.

Rius per dins entre silencis que badallen segles tan erms i tan secs... 

I t'alliberes del teu pes com fan els núvols i també, inesperadament, 

rius per fora i veus la natura insubmisa del teu senzill i nu caminar. 

Això et supera. Això t'inunda. I et desfàs.

Et desfàs i et desfàs i et desfàs i algú al teu costat pregunta Com estàs?, 

i les teues mans dibuixen un bri de llum ferida. És la teua ferida 

o potser la meua i saps que d'ací a un moment 

un llamp vindrà i tornarem a tindre por.

Però vull imaginar que potser estem aprenent a trobar, més enllà del 

teu amagatall i del meu refugi, un lloc on respirar lluny de la ignorant

 pudor uniformada. Ara el bar tanca les portes, surt el sol i el 

carrer desperta ple de fulles mortes i humides.

I els arbres que som afonen les arrels en la terra dolorida i busquen 

eixe lloc on els cors es toquen sense fer-se mal. Sense escapar 

del present que podem, si volem, compartir en pau.

 Uns dibuixos que vaig fer en març de 2018 
i que vaig regalar a un antic amic no fa molt:

 

El semàfor insubmís o, dit d'una altra manera... 

No pots caminar al costat d'algú que només veu el seu propi camí i 

no veu el teu. Te n'has d'anar, perquè caminar al seu costat és, en

 realitat, caminar darrere, o caminar sota seu. I potser va haver-hi 

algun dia, algun dia passat, una amistat, un caminar de veritat, un

 comprendre a l'altre i viceversa, però no pots caminar al costat 

d'algú que no té la generositat d'escoltar-te, perquè acabaràs 

parat quan tu necessites caminar, perquè acabaràs veient el 

seu camí i no el teu, perquè retrobar-te amb ell després de 

molt de temps no serà l'oportunitat de retrobar-se, sinó una 

oportunitat perduda més, un sentir-te buit, invisible, o potser 

una pedra en el seu camí, no un amic, no una persona com ell.

Caminar amb algú no és un exercici egocèntric, estàtic ni automàtic. 

És orgànic, dinàmic i és diàleg. No un trist monòleg on tu 

no tens cabuda, on tu no tens espai, on tu no tens camí.

Però el semàfor insubmís sap que sí, que sí que en tens, 

de camí. Serà un camí obscur i esquifit per als antics amics. 

Així i tot, per a tu no ho és. És la teua manera de viure, 

la teua manera d'estimar, és la teua mirada clara 

i neta, és, senzillament, el teu camí.