dimecres, 2 de març del 2022





 




"Algú ens ha fet veure per sempre més que les idees dominants d'una
 societat són les idees de la classe dominant." Això ho va dir Joan Fuster
 i avui, enmig de la guerra que Rússia ha portat a Ucraïna, convé recordar
 que és necessari activar l'esperit crític davant les opinions i conclusions
 que dominen el discurs dels grans mitjans de comunicació. No és
 innocent ni casual dir que nosaltres som el món lliure i Putin és la
 dictadura personificada. Que el sistema polític que hi ha a Rússia és
 fastigós, això no ho discutisc, però... ¿Com és el sistema capitalista
 europeu? Podríem tancar els ulls i caure en l'error d'acceptar que ací 
no estem tan malament, que ací "mi marido me pega lo normal", que 
ací és suportable i allà no, que els oligarques d'allà són més dolents 
i inhumans que els d'ací... Però no, no tanquem els ulls: mai és acceptable 
que ningú pegue a ningú, ni tampoc que ningú explote a ningú...

I podria afegir molt més sobre el present més immediat de la guerra més
 mediàtica o de les altres guerres que ara mateix pateixen moltíssimes
 persones al món, però preferisc tornar a Fuster: "La llibertat és un hàbit,
 i no resulta fàcil d'adquirir. Només s'adquireix amb la pràctica!" ¿I com
 la practiquem, la llibertat, en un món dissenyat per a produir i consumir 
i dormir per a tornar a produir i consumir milions de vegades més, per 
a major glòria de l'insostenible creixement econòmic i de les butxaques
 de les cares més grans i més dures del món? ¿Com ho fem?

No tinc la fórmula màgica, però potser una bona manera de practicar 
la llibertat és pensar i sentir a la nostra manera, no a la manera de 
les classes dominants. Sí, fer això tan revolucionari que és analitzar 
i observar i viure la realitat amb els nostres propis ulls. I diria més, 
però vull ser breu així que acabaré amb una altra lúcida reflexió de 
Joan Fuster: "Davant els grans desastres històrics, els qui en pateixen 
les conseqüències aspiren a adjudicar-ne tota la responsabilitat a 
uns pocs homes, potser perquè resulta més còmode imaginar-se 
l'error d'uns quants que comprendre el complicat mecanisme 
dels fets històrics i les reaccions col·lectives".








dimarts, 1 de març del 2022





 






La primera versión de esta naturaleza viva la hice hace once 
años, 
un mes, ocho horas, diecisiete minutos y veintiocho segundos,
 aproximadamente. Estos días me he puesto a hacer una 
nueva versión y esta mañana la he terminado. 

Espero que la viñeta sea del agrado de los troncos, de las troncas, 
de las nubes y de los nubos que tengan a bien verla y, si les viene 
de gusto, humedecerla con su fértil imaginación. ¡Hasta luego!










dilluns, 28 de febrer del 2022





 



Fue hace casi 3 años cuando hice la viñeta de la duendecilla 
y entonces no pensé que ella viajaría tanto de aquí 
para allá con sus preguntas aduendadas. 








Pero sí. Sí que ha viajado. Ya el año pasado se subió a 
unas cuantas tazas y rodó con alegría curiosona por caminos y 
veredas, y en estos 2 primeros meses del año, gracias a un encargo 
de Teresa (en realidad un encargo muy variado y muy múltiple), 
ha salido cabalgando a lomos de tazas y camisetas rumbo a hogares 
y escondrijos de Córdoba, Ciudad Real y también rumbo a unos 
cuantos barrios de Madrid. Incluso la duendecilla se ha dado 
el gusto de mutar en duendecillo en alguno de esos viajes.









Le agradezco a Teresa el (los) encargo(s), pues gracias a 
su iniciativa ahora me llegan ecos de la duendecilla aventurera, 
ecos que me dicen que ella está feliz en los nuevos lugares 
y con las nuevas gentes. 









Y eso es bien, claro que sí, eso anima a hacer preguntas así, 
preguntas que no se cansan de imaginar nuevas maneras de buscar. 
Y nuevas maneras de encontrar. Porque la tristeza, el dolor y el
 sufrimiento no son la respuesta definitiva. Tampoco la guerra lo es. 











Y diría más, pero no quiero interrumpir el nacimiento de tus 
propias preguntas (y respuestas) aduendadas, así pues… 
¡Hasta luego, duendecillas y duendecillos!






dissabte, 26 de febrer del 2022





 




Necessitem la teua poesia, i la meua, i la vostra i la poesia de totes 
les persones que mai han escrit cap vers. I sí, necessitem poesia de cap, 
i de cor, i de pell i de plor, poesia escrita, o recitada o cantada o 
caminada o senzillament respirada. Necessitem la poesia del veí, 
de la veïna i de l'amiga i també de l'enemic. Necessitem fer la poesia 
i no la guerra, sí, necessitem somiar somriures i fer la pau de nit i de 
dia. I fer poesia, la més nova i la més antiga, i la poesia que encara 
ningú ha fet. Sí, necessitem creure que ho podem fer, i fer 
i tornar a fer la nostra poesia.











dijous, 24 de febrer del 2022



Sí A LA PAZ



 











 





Hoy traigo la viñeta gran formato que lleva un par de semanas colgada 
en el escaparate de la peluquería RosTres de Castelló. Quizá hoy es un 
día para publicar aquí una viñeta sobre la guerra que se nos viene
 encima, o sobre la paz que nunca acaba de llegar de verdad, pero 
al final he pensado que el peloncesto es mejor. Es más deporte, 
más salud y más diver, y si aparece en pista alguien con ganas 
de violentar nuestro juego, le expulsamos y, hala, a seguir con 
lo nuestro. Y no digo más, que me tengo que ir a lanzar un 
tanque abusón desde la línea de tiro libre. ¡Hasta luego!















dimarts, 22 de febrer del 2022






 




Com són tan sincers, tan honrats i tan coherents, segur que faran això... Ai ai ai...