.jpg)
Feia
un any que no publicava res en el blog ni en xarxes antisocials i la
veritat és
que no ho enyorava. A alguna gent sí, però ja vaig dir en l’anterior
post els
motius d’abandonar la publicació en internet i, a més, vaig acabar
molt decebut
dels negocis i conxorxes de les xarxes, i segurament
després d’aquest post
tardaré prou a fer-ne un altre.
Podria
parlar ara del bé i del mal, de com va l’infern on malviu la pau i
la humanitat
bonica, però ja sabeu que no va melament: va malament.
I podria parlar de la
ultradreta, de l’ultrameninfotisme, dels ultragenocidis
o de com l’esperit
crític continua existint però més en ànima que en cos,
més en bones intencions
que en bones realitats. No ho faré, no parlaré
de tot això perquè ja sé com
funcionen les xarxes antisocials (s’ha de
ser breu) (i, si és possible, s’ha de
ser de poc pensar).
Parlaré,
ultraresumidíssimament, del que he fet l’últim any.
He escrit moltíssim i això
s’ha traduït en poquíssims premis en concursos
de relats breus. Si l’anterior any
en vaig guanyar dos, aquest any en volia
guanyar quatre, o sis... però n’he
guanyat dos també. El pròxim any en guanyaré
més, n’estic segur (ja sabeu:
l’esperança és com l’última merda que cau d’un cul
impacient que ja s’ha alçat
del vàter). Sí, ja ho veieu, ara em dedique
a l’alta literatura (o a l’alta
escatologia).
En
fi, ho diré clar com l’aigua fresca que brolla
d’una font muntanyenca i
ultranatural: no van les coses com
a mi m’agradaria però almenys, de moment, no
em bombardegen
ni em maten de fam ni la gent ultrapoderosa em menteix
compulsivament
(bé, això sí que ho fan, no sé si a tu també o només m’ho fan a
mi).
En tot cas el cap i el cos encara em donen algunes alegries de
tant en
tant i això ja és un bé (no és un mal) (és un mel).
Ara
després, o demà o els pròxims dies visitaré la gent
que he enyorat en aquests
indrets virtuals i sabré com van les seues
alegries, o les seues tristors o les
seues esperances, escatològiques o no...
Salut
i un somriure a totes i tots.
