Un dibuix que vaig fer fa 5 anys. El vaig publicar ací aleshores i ara

 vull acompanyar-lo amb unes fotos “literàries” de la temporada passada.

Per començar, una foto inexistent: no en tinc de l’acte de lliurament del 37è

 Certamen Literari Foment Martinenc (Barcelona). “L’errat”, un relat que vaig 

fer amb poques o moltes errades, hi va rebre el tercer premi, però no en 

tinc foto perquè no vaig poder assistir-hi. Això fou al novembre.

La primera foto és de gener, a l’Alcúdia, un dels pobles afectats per la dana de 

fa quasi un any. Tot i les dificultats, el Bloc de Progrés Jaume I pogué culminar

 amb èxit la 1a edició dels Premis Nit d’Ànimes de relats breus de por. El jurat

 concedí el segon premi al meu conte “Cau la foscor”. Vam viure una vesprada

 molt bonica, l’ambient era molt acollidor a la Sala Ovidi Montllor :-)

No fa ni dos mesos, de la segona foto. El 16 d’agost, en plena festa

 de calor desvergonyida i en plena Festa Major de Flix, envoltades per

 ventiladors més voluntariosos que efectius, van lliurar molts guardons, 

entre ells el VIII Premi de Narrativa Curta, i el meu relat 

“Perquè t’estimo” va rebre el primer premi:

Les dues últimes fotos són de setembre a Albocàsser. Tot va ser molt intens i

 emocionant. M’ho vaig passar molt bé, malgrat els nervis perquè havia de parlar

 en públic davant d’un micròfon amenaçador i davant de molta gent, no era

 amenaçadora la gent, però era molta gent. Era la 5a edició dels Premis Dona

 Coratge i premiaven tres dones que han excel·lit en la seua lluita en favor de 

la igualtat, totes elles en l’àmbit de la salut. Lidón Soriano Segarra va rebre el

 premi Valenciana Coratge, ella fa dècades que treballa en favor dels drets

 humans i la causa palestina. Jo vaig rebre el premi de Narrativa Curta 

Paraules Violeta, pel relat “Un record que no em ve de gust rescatar”:

I per acabar, diré que el més breu dels relats premiats és de 3 pàgines, 

per això no els puc compartir ací. Potser d’ací a uns mesos o uns anys faré 

un recull i publicaré un llibre, o dos o mig.

I no diré res més ací, ara. Ara tinc ganes d’escriure més relats :-) :-) :-)

Vídeo de l'acte de lliurament dels Premis Dona Coratge (podeu veure'm, aproximadament, a partir del minut 15)

 

Volia fer un post d'ací a un parell de setmanes o tres 
per parlar-vos d'algunes alegries que he tingut en agost 

(premis literaris i coses així), però avui necessitava expressar-me 

amb aquesta vinyeta i, ja que està feta, la compartisc amb vosaltres. 

Un altre dia parlaré de les alegries. Salut i expressió (millor 

salut i expressió que atrocitat i silenci, veritat?).

 

Feia un any que no publicava res en el blog ni en xarxes antisocials i la 

veritat és que no ho enyorava. A alguna gent sí, però ja vaig dir en l’anterior

 post els motius d’abandonar la publicació en internet i, a més, vaig acabar

molt decebut dels negocis i conxorxes de les xarxes, i segurament 

després d’aquest post tardaré prou a fer-ne un altre.

Podria parlar ara del bé i del mal, de com va l’infern on malviu la pau i 

la humanitat bonica, però ja sabeu que no va melament: va malament. 

I podria parlar de la ultradreta, de l’ultrameninfotisme, dels ultragenocidis 

o de com l’esperit crític continua existint però més en ànima que en cos, 

més en bones intencions que en bones realitats. No ho faré, no parlaré 

de tot això perquè ja sé com funcionen les xarxes antisocials (s’ha de 

ser breu) (i, si és possible, s’ha de ser de poc pensar).

Parlaré, ultraresumidíssimament, del que he fet l’últim any. 

He escrit moltíssim i això s’ha traduït en poquíssims premis en concursos 

de relats breus. Si l’anterior any en vaig guanyar dos, aquest any en volia 

guanyar quatre, o sis... però n’he guanyat dos també. El pròxim any en guanyaré

 més, n’estic segur (ja sabeu: l’esperança és com l’última merda que cau d’un cul

 impacient que ja s’ha alçat del vàter). Sí, ja ho veieu, ara em dedique 

a l’alta literatura (o a l’alta escatologia).

En fi, ho diré clar com l’aigua fresca que brolla 

d’una font muntanyenca i ultranatural: no van les coses com 

a mi m’agradaria però almenys, de moment, no em bombardegen 

ni em maten de fam ni la gent ultrapoderosa em menteix compulsivament 

(bé, això sí que ho fan, no sé si a tu també o només m’ho fan a mi). 

En tot cas el cap i el cos encara em donen algunes alegries de 

tant en tant i això ja és un bé (no és un mal) (és un mel).

Ara després, o demà o els pròxims dies visitaré la gent 

que he enyorat en aquests indrets virtuals i sabré com van les seues 

alegries, o les seues tristors o les seues esperances, escatològiques o no...

Salut i un somriure a totes i tots.