"Quien no ama siempre tiene razón, 

es lo único que tiene". 

Antonio Gala 

)) Busca la melodia que t'endolceix cada dia - ESiR (( 

La línia del temps és un dibuix, és un camí La línia de la vida és un intent

i és un invent

"Però no podia deixar de pensar que les monges i els capellans són contraris a la 

indústria, al progrés, i, si es mira bé, a la vida. [...] És una cosa que es veu a colp 

d'ull: les monges van vestides com el moment que l'ordre va ser fundat. I no 
és que els fundadors pensaren un vestit, tapadet i ample, sinó que les dones del 

poble anaven, en aquella època, vestides així. Si ara en fundaren un, d'ordre, seria la 

cosa més natural que, sense ornaments de cap classe, les monges portaren els vestits 

que porta una obrera. Però com que són gent ancorada en el temps, han de portar les 

vestimentes ridícules, incòmodes i passades de moda que portaven les obreres o les 

llauradores de l'edat mitjana. Són gent que no té sentit del pas del temps. Per això no 

tenen pressa. I els capellans? Has vist una cosa més rara que voler viure sense dones? 

Els apòstols en tenien, de dones, i el mateix Jesucrist, potser en tenia també, si és 

que ha existit, que jo les coses que no sé del cert, me les crec o no me les crec. 

Però m'emprenya més que res que no estimen la vida, que la vida de 

veres la posen en un altre món. És a dir, en la mort". 

Isabel-Clara Simó 

en "Júlia" 

Y no diré que la culpa sea solo del móvil. Ni de tus manos frías cuando se hinchan de 

soledad. Ni de esa paz, ni de ese sol, ni de ese aire... Ni tampoco de ese TODO 

que nos roba el cruel y famoso Vacío Multimillonario. 

Solo digo que no olvides nunca tu TODO, tu viento que arranca sin piedad las 

máscaras del mundo. Y que lo defiendas, y que lo respires. Que lo respires de verdad. 

Hasta que no admitas en tu vida ni una mentira más. 

"Ens passem la vida aprenent com fer-nos-ho per bloquejar 

allò que de veritat hi ha dins nostre". 

Ray Bradbury 

LA BANDERA Y EL AMOR 

La española ondeaba sola aquella noche en la Plaza Mayor del Reino. 

De puntillas, casi bailando, entró en escena una preciosa bandera por 

la Calle de los Suspiros. Todo surgió entre ellas. Todo. Apagaron las 

farolas, cegaron las cámaras de seguridad y nadie supo nunca cuánto 

se amaban, cuánto se decían, cuánto se echaban de 

menos en cada ausencia de sus labios. 

Quedaron para la noche siguiente. No iba a ser fácil. Ahora 

le tocaba a la bandera constitucional escaparse furtivamente 

en busca de su amante la estelada catalana. 

Ximo Segarra