De tant en tant, ja ho sabeu, la gent m’encarrega camisetes o tasses.
L’encàrrec de Roser Algué, però, va ser especial, perquè ella volia que
la camiseta portara una col·laboració que vam fer ella i jo fa uns anys.
Fa 8 o 9 anys vaig llegir al seu blog −de nom Petiteses− un poema
que em va encantar, i em va inspirar un dibuixet on vaig incloure
els primers quatre versos.
Per això, encara que no era la idea prevista, no només hi ha
una camiseta, la de Roser, també hi ha una per a mi.
Quan arribe
l’estiu me la posaré més d’una vegada, ja no pel meu
dibuix (en realitat a mi m’agrada
portar dibuixos fets per altra gent)
sinó per recordar que la vida està plena d’això,
de petiteses, i que
encara que el clima social (i econòmic, i polític, i etc.)
espenta a
oblidar-ho, són les petites realitats –les humils, les filles menudes
de la bondat− les importants, les millors, les que donen sentit a
cada instant.
Recordar que sí, que sóc i seré sempre un somiatruites,
o un hippy desfasat,
fàcil de menystenir per les grans tristors
institucionalitzades i pels seus
milions d’avorrits seguidors.
Però sóc també un conjunt de petites harmonies que
em
mantenen viu i en constant transformació.
Gràcies, Roser, per ser així, i per dir-ho ben
clar: “Són aquestes,
no d’altres / les coses que recordes, / quan un dia de pluja /
no d’altres / les coses que recordes, / quan un dia de pluja /
t’agafa l’enyorança; / I repenjada als vidres / de la teva
finestra /
regalimant nostàlgies... / penses en el passat.”
