rectificar es de
divendres, 2 d’octubre del 2020
Hay personajes que
nunca cambian y, si pudieran viajar en el tiempo,
continuarían invocando a sus
demonios, aunque sus demonios ya no
anduvieran cerca, ni dentro, ni en los alrededores
de sus miedos. Así
Quevedo tal vez se metería con Góngora aquí, allá, en
Júpiter o en
Mordor, y se reiría de él y, también (queriendo o sin querer), de
sí mismo.
Vivimos en un tiempo
y lugar donde cada cual se cree en posesión de lo
mejor de la esencia moral (o
inmoral) e intelectual (o de la tele actual) y
así nos va, los diálogos suelen
ser monólegos (sí, monólegos) (de los
gorílegos hablaremos otro día) (u otro
milenio) y lo de intercambiar
impresiones, ideas y demás se estila poco
poquísimo, y preguntarle a
alguien Qué tal es preguntarle nada, porque ni
respuesta se espera.
Reyes y reinas de su propia comedia atraviesan el tiempo y
el espacio
pisoteando sus ansias de compartir armonías, dejando atrás aquello
que
un día embelesó sus ojos niños y le hacen, cada día, el mayor de los
favores a un sistema injusto, inhumano y perdido. Pero el espejo ahí está,
siempre en ese cuartito donde suele haber, también, la taza donde hemos
de mediodesnudarnos
(o desnudarnos del todo) (cada cual se enfrenta
a los supremos abismos de la taza
a su manera) y dejar caer nuestras
verdades y nuestras mentiras, nuestras
creaciones más
geniales y, también, los bocetos más vulgares.
Esta creación (o
boceto) (o vulgar viñeta) que traigo hoy ha sido
seleccionada para la
exposición y catálogo del Premio internacional de
humor gráfico “Francisco de
Quevedo”, que este año celebra su primera
edición. Y me pregunto qué pensará la
gente que vea esa exposición, u
hojee ese catálogo, ¿le hará pensar sobre el
humor o la ética o el arte o
el devenir de la humanidad? ¿Le hará gracia el
chiste? ¿Se identificará
con uno u otro personaje? (La taza suprema, no lo
olvidemos, es también
un personaje). No sé, pero me gustaría que alguna de esa
gente girara la
cabeza hacia la persona que tuviera más cerca y, pequeño o
grande,
le hiciera un gesto amable, un gesto de amor. Una pizquita de
comprensión.
¿Que soy un happy
flower, por pensar (y decir) cosas así? Tal vez sí. O tal vez no.
dimecres, 30 de setembre del 2020
(vinyeta de Joaquín Salvador Lavado Tejón QUiNO, 17 de juliol 1932 - 30 de setembre 2020)
Avui ha mort Quino, demà és 1 d'octubre.
Dos fets sense cap relació? Depèn de per a qui, per a mi hi ha molta
relació entre el gran mestre de l'humor gràfic Quino i el gran intent
de rebel·lió popular que va ser l'1 d'octubre.
Per a dibuixar i escriure com ho feia Quino és necessari tenir una
sensibilitat humana bonica i valenta, també per a
defensar una urna, una idea,
una voluntat de canvi pacífic i plantar-se davant d'aquells bèsties armats i
uniformats.
No puc oblidar tantes vinyetes i tires de Mafalda, encara recorde
aquella primera vegada, sent jo un xiquet, que vaig
entrar amb mon pare a la
biblioteca pública del carrer Major de Castelló, i vaig descobrir tot un món
generós de llibres
i còmics, prestatgeries plenes de paraules i dibuixos, que
em van obrir noves perspectives i em van ajudar a trobar
camins alliberadors.
Sí, alliberadors, perquè jo de xiquet sentia que el món on vivia era obscur,
tancat, alguna cosa
passava, encara que no poguera definir-ho conscientment. Eren
els anys 80 i en teoria tot estava canviant a millor,
la dictadura
quedava enrere i la democràcia ens il·luminava... però no, jo no trobava les
paraules però
alguna cosa no funcionava. Ara, dècades després, sí
que puc definir amb paraules
aquella sensació d'opressió social, i no és
molt diferent de l'actual.
No entraré ara a definir aquelles o aquestes sensacions, només vull dir que
gent com Quino em va ajudar a enfocar la
mirada, i a poc a
poc vaig saber explicar-me què sentia, què estava vivint, què estem
vivint. Gent com Quino em va
ajudar a no fugir de la realitat (per a
mi la literatura, la música, el teatre, l'art... no és evasió, és tot el
contrari) i em va
ajudar a comprendre la realitat i a construir la meua
consciència d'una manera crítica, va alimentar la meua intel·ligència
amb
menjar ben nutritiu. I per això Quino i l'1 d'octubre estan, en mi,
tan units: Aquell dia d'octubre de 2017 vam veure
persones alliberant-se, usant
les escoles d'una manera imaginativa i valenta, conscients que els
llibres, l'aprenentatge
intel·lectual, no són res sense llibertat. I vam veure
també la brutal repressió, aquella que després la desinformació interessada
i
els tribunals espanyols encara volen tapar, perquè ens volen enfosquides i
submises. Jo no sóc nacionalista ni crec en
fronteres ni estats, però no puc
tancar els ulls davant d'una injustícia així, tan grollera i descarada. No puc
acceptar
que la força bruta s'impose a la creativitat, a la pau, a l'anhel
sincer d'un món millor.
Quino, com l'1 d'octubre, són exemples de com podem fer les coses, de com és
sempre millor buscar-nos
els somriures... Per això, veient eixa vinyeta de
Mafalda, o tantes altres que el mestre va fer,
no puc oblidar on està
l'essència d'allò que diem poble. No puc oblidar-ho perquè
ho necessite per no
perdre'm i per mirar-me a l'espill i reconéixer-me...
Sé en quin món vivim, és un regne caducat. I sé en quin món vull viure, és un
món que necessita cada dia
el nostre esforç i la nostra imaginació, i la nostra
valentia. Un món on, com diu la cançó, "ho tindrem tot i
es parlarà de
vida". Gràcies, Quino. Gràcies, 1 d'octubre de 2017. Gràcies per
l'exemple, gràcies
pels somriures. Gràcies per la dolça i càlida pau que no
morirà mai.
dimarts, 29 de setembre del 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)