(la primera versión de esta viñeta la publiqué hace cuatro años) 

 

Bé, ací estic de nou. Espere que totes i tots estigueu bé, o, si no esteu bé, 
que estigueu (sí: que estigueu en algun lloc vivible). El dibuix que vos porte avui 
el vaig publicar fa mes i mig a Patreon, no sé si en esta nova temporada 

publicaré molt ací o no, però la idea és dibuixar molt, que l'any passat 

entre unes coses i altres no vaig dibuixar tot el que volia. 

Amables salutacions a la bona gent que encara existeix 

(sí: que existeix en algun lloc de les nostres vides compartides).

—¿Qué es para ti lo más bonito del mundo, Cactus? 

—Irse, esa es la verdad.

—¿Irse?

—Sí, Ximo, es hora de irse ya.

—¿Adónde?

—Al de cierto ya.

—¿Al desierto?

—Cierto, Ximo. Al de cierto nos vamos, que tú necesitas unas vacas y unas ciones ya.

—Ay… Pues va a ser que sí…

—Sí, que ya estás tú muy agrietado ya.

—Agotado, querrá usted decir, don Cactus.

—También, señor Ximo. Venga despídase usted del vello púbico ya.

—Del bello público, Cactus, se dice bello público, ¿cuántas veces tendré que recordártelo?

—Dos mil seiscientas cincuenta y ocho veces coma cinco.

—¿Exactamente?

—O más o menos.

—En fin… ¿De qué estábamos hablando?

—De las vacas y las ciones, amigo Ximo. Despídete ya mismo ya.

—Eso, sí. Querido y bello público: dejo de publicar unas semanitas. 

Y la idea es volver… a ver qué día…

—Cuando vuelvas volverás, Ximo. Ahora despídete ya.

—Vale, me despido. Desaparezco, solo me veréis el pelo cada 5 o 6 días en Patreon, y…

—¿Qué pelo te veremos allí, Ximo?

—Es una manera de hablar, Cactus.

—¿Por qué?

—¿Ya empezamos con el absurdo?

—¿Tú sabías, Ximo, que el absurdo empieza y termina en el mismo sitio?

—¿Dónde?

—Ni idea, pero despídete ya, Ximo.

—Qué pesadito eres cuando quieres, Cactus.

—Sí, qué pinchadito soy cuando quiero, y, claro…

—¡Pues hasta luego, gente! ¡Nos vemos más adelante!

—Yo también quiero despelotarme ya.

—Despedirte, querrás decir.

—Sí sí, hasta luego, ricuras, ¡y sed bonitos y bonitas cuando no haya policía vigilando! 

¡Haced cosas hermosonas y desvergonzadonas y antiautoritarionas! 

¡Y lameos bien los sueños! ¡Y los sobacos!

—¡Cactus! ¡Va, que nos vamos!

—¡Hasta prontooo! ¡Y haced cosas hermosonas también cuando haya policíaaa! 

¡Que no os reprima ni dios, ni amo, ni banderaaaaa! ¡A ser felices yaaaaaaaaa!

—Ay ay ay…

—Ya ya ya…

Rip i Dep

Sóc de Castelló i sóc del Castelló. La gent d’ací on visc sap què vol dir això, i també 

sap que té molt de contradictori (podríem dir irracional) ser d’un club de futbol quan 

el món del futbol està marcat pels diners i per negocis no sempre clars: és difícil sentir 

uns colors quan tantes vegades hem vist que l’afició (i l’emoció, eixa ingenuïtat tan necessària) 

no és la prioritat de qui pren les decisions importants. Però ho sóc, sóc del Castelló i sóc 

llibertari, també; per això la vinyeta d’avui és en blanc i negre i és antimonàrquica. 

Però no vull parlar ni de vinyetes ni de política. Vull parlar del Castelló, un club esportiu 

molt antic i molt literari. Sí: L’origen del Castelló està, ni més ni menys, en Cervantes. 

Sí sí sí: el Cervantes era un dels clubs de futbol que hi havia a la capital de la Plana als inicis 

del segle XX, i era (tornem a la política?) l’equip de la gent treballadora i humil, no era un 

equip de senyorets, i per això va estar recolzat pel Centre Republicà de la ciutat. L’estiu 

de 1922 el Cervantes es va convertir en el Quixot (ui! Perdó! Vull dir el Castelló!) 

i “ojo al dato”: tal dia com avui, un 26 de juliol de fa 98 anys, 

el Castelló va jugar el primer partit de la seua història. 

Ara, just 98 anys després, el Castelló es juga un ascens a 2ªA. I la ciutat està emocionada i, 

també, hi ha un cert estat de nervis que ni les mascaretes més homologades poden dissimular. 

A mi això dels ascensos i descensos em dóna un poc igual, és (tornem a la política) una cara 

més de la societat jerarquitzada i classista on malvivim; però esta nit aplaudiré al meu equip 

i recordaré la cançó de Barricada i potser cantaré allò de “Veo todo... en blanco y negro...” 

com ho fa Enrique Villarreal (més conegut com El Drogas). Ja ho veieu: 

fins i tot els colors del Villarreal són el blanc i el negre. 

Ahir vam tindre l’alegria amb l’equip femení: enhorabona, Joventut!, vos mereixeu 

els aplaudiments de tot Castàlia... i el suport total del club, ja! I avui guanyarem el 

partit o no el guanyarem, no ho sé. Però demà, sí o sí, seguirem sent del Castelló. 

Perquè ens agrada patir... i, també, ens agrada somiar. Molt. 

Sense paraules 

(viñeta gran formato para la peluquería RosTres de Castelló)