Amb esta vinyeta finalitza una etapa de molts anys fent i publicant dibuixos 

i vinyetes d'una manera intensa i regular. És cert que l'últim any la intensitat ja 

no era tanta, i la regularitat tampoc: he dibuixat i he publicat poquíssim, i feia

 mesos que sabia que un post així, dient adeu, acabaria arribant.

De vegades hem d'acceptar que el somni, o la il·lusió, o, per a dir-ho clarament,

 l'eixida professional, no s'ha fet realitat, que l'esforç i el temps dedicat no ha

 donat els fruits que volíem. Ja ho vaig haver de fer quan era jove amb un fanzine

 anomenat Kastelló. Ara, com aleshores, no em penedisc dels anys de treball molt

 o poc o ―quasi sempre― gens pagat, perquè sé que l'art és així: mai és estèril 

si aconsegueix obrir el cor, el somriure, el pensament d'algú. Sé que un fracàs,

 com un èxit, mai és complet: alguna vinyeta bona he fet i sé, per tant, 

que renunciar a continuar no significa renegar o avergonyir-me 

de l'etapa que ara acaba.

No vol dir açò que l'acapu que soc deixa de viure, jo dibuixe des que tenia 

2 o 3 anys i de tant en tant dibuixaré, i algunes cosetes gràfiques publicaré, 

ací o en altres llocs els pròxims anys. Però serà molt ocasionalment, 

segurament acompanyant algun text.

Ara el meu brollar creatiu necessita, més que res, escriure. 

Estic escrivint ara, i tu m'estàs llegint. És això el que faré, 

és així com ens trobarem, si vols, d'ara en avant.

He d'agrair a les persones que m'heu donat suport en l'etapa que ja s'acaba. 

No diré noms, heu sigut moltes i no vull oblidar-me de cap. Unes ho heu fet 

amb això dels "m'agrada", o comentant, altres de viva veu quan ens trobem en 

el món real, altres encarregant-me camisetes, o tasses, o vinyetes per a

 comerços, o editorials, o projectes diversos. Altres ho heu fet d'una 

manera més propera i directa. Gràcies :-)

I diria més, però és moment d'escriure la paraula FI, és així com podré començar

 a contar un nou conte, o un nou capítol, o una nova història :-)

 

En un món embogit, és bo perdre el fil. Perdre el fil és alegria i salut.

(Una vinyeta de fa 4 anys)

 

Una viñeta de humor lento que elaboré hace unos meses y medio.
Publicada hoy para el consumo rápido en tu red social favorita.

 

"Veig pobles desventurats gemegant sota un jou de ferro, 

al gènere humà aixafat per un grapat d'opressors, una multitud 

famolenca, aclaparada de treballs i fam, de la qual el ric beu en 

pau la sang i les llàgrimes, i per onsevulga al fort armat 

contra el feble amb el temible discurs de les lleis".

Jean-Jacques Rousseau 

"La mort és misteriosa. La vida ho és més encara".

Ray Bradbury 

(Dues vinyetes de fa quatre anys)

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

 

(una vinyeta de fa 4 o 5 anys)

 

 Llegir és un assumpte solitari

            Sé que em deixaràs. No és un retret, és una realitat, serà així i no faré una escena quan tu m’abandonis: no seràs la primera persona, ja hi estic acostumada.

            Em mires, has obert la porta i veig la mirada de qui no acaba d’entendre què vull dir. No saps on vull anar a parar? Ho sabràs. Abans que açò nostre acabi, ho sabràs.

            En el fons no vols estar amb mi, m’escoltes per obligació. O potser estic equivocada i vols saber qui soc i què vull, i et preguntes si seré capaç de sorprendre’t. Hi ha dins teu un bri de curiositat? No, és clar, no saps què dir, és una pregunta difícil, hauries de furgar en els teus perquès, la immensa majoria de la gent no vol saber per què fa les coses que fa, per què comença una relació o per què la talla. Sí, mira’m així, m’agrada quan em mires atentament, vols conèixer-me millor i això em convida a continuar parlant-te, però sé que en el fons de la teva mirada s’amaga la por. Tens por de mi?

            Penses que estic boja? No seria la primera vegada que m’ho diuen, però la bogeria és vostra, la porteu de fàbrica, jo només soc aquella espectadora que observa callada el drama en un teatre buit. Ara no estic callada, és això el que et fa por? No, no necessito resposta, veig que la teva mà no amolla la porta, prompte la tancaràs: fugiràs de la meva presència incòmoda. No ets molt diferent de la resta, ho sé de ben cert, tu també acumules objectes, costums, compromisos, t’ofegues en agendes atapeïdes o en addiccions més o menys confessables. Tot per tal de fugir. Fugir de qui? De mi? Jo t’estimo, no ho dubtis, és per això que et parlo, però sé que puc arribar a ser insuportable.

            També puc ser molt divertida, amb mi podràs tirar-te pets sublims, de violins, o pets francs i desinhibits, de tambors i trombons, i no passarà res, riurem com fan les ànimes lliures: nues, sense vergonya. Què? No tanques la porta? Vols que et parli del meu últim amant? Em va enlluernar l’encanteri tràgic de l’artista incomprès, amb ell vaig passejar per camins creatius que s’entropessen els uns amb els altres i cauen i es fan bonys extraordinàriament avantguardistes i egocèntrics. Ai... Ara la màgia ha desaparegut: ell ha portat una dona a casa sense avisar i allà estan, al mateix llit on ell i jo vam compartir tant...

            Sí, ja ho veig, no vols saber res de la meva vida, el teu cos es protegeix darrere la porta i lentament la vas tancant, ja t’ho deia jo: m’abandonaràs. Sé que puc ser molt depriment, no és rar que em facin fora en la primera nit fosca. Amb l’artista incomprès la cosa ha durat més del que esperava, no perquè ell tingui entre les seves virtuts la paciència, sinó perquè va sempre tan drogat que fins i tot la nit més fosca la viu com un esclat de llum i color.

            Sí, prompte tu i jo no podrem veure’ns, un pam de porta oberta ens comunica encara, aprofitaré per a dir-te que mai ningú ha sabut explicar-me per què soc incapaç d’estar sola. Podràs explicar-m’ho tu? Una amant poeta em va dir de matinada: Tu ets indestructible. Quan no estava borratxa, ella sabia mirar-me a la cara com poca gent ho ha fet, i em deia: Ets bella i alhora vella, sàvia i alhora l’àvia dels jocs amargs, vius perduda en el racó més ample de l’univers i allà, amb tu, he pogut ser jo completa i pura, però no m’agrada el teu nom.

            Miro l’escletxa llarga i minvant que encara ens connecta, i et dic el nom que defineix a qui no pot fugir de les respiracions alienes: Solitud. És el meu nom: Solitud. Trobaré el nom, o el lloc, on seré jo i ningú més? Podré fer cendres els records d’altres, els insomnis d’altres, les illes desertes d’altres?

            Ara un fil d’aire em diu que estàs a punt de deixar-me anar. Després de tu uns altres ulls em buscaran i es trobaran amb mi i el cicle tornarà a començar. Estic cansada, m’agradaria trencar la paradoxa: voldria descobrir-me, algun dia, completament sola.

            Les dues pàgines que ens unien arriben a la seva fi. Sé que ens veurem en una altra ocasió: allà on tu creus que no hi ha ningú més, allà també estaré jo.

Amb aquest relat he guanyat el 2n premi del XXXII Certamen Literari de Prosa i Poesia Sant Jordi 2024, organitzat per l'Associació Cultural 7 Plomes i l'Ajuntament de Mollet del Vallès. Ahir vaig anar a recollir el premi a la Biblioteca Can Mulà de Mollet del Vallès i va ser una experiència molt agradable.

 

Molt agraït a la gent que em vaig trobar allà, tot estava organitzat d'una manera gens solitària i molt excel·lent :-)

 

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

 

Una vinyeta de fa 4 anys.

 La mare de totes les violències és la ignorància.

Egocèntrica i retrògrada ignorància.

(una vinyeta de fa uns anys)

 

Aquesta vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló retrata una 

conversa entre dues merdes. Elles, pobretes, com tenen una vida de merda, es diuen coses

així, coses que volen ser floretes, afalacs, lloances i que en realitat són intents imperfectes,

 ridículs, deficients. Nosaltres, els humans, no som així, som éssers racionals i per tant 

podem fer-ho millor. És per això que ara escriuré un breu FULL D'INSTRUCCIONS que 

ens permetrà ser més conscients, més efectius i més excel·lents en la nostra vida. Ací

està el full d'instruccions per a una vida ben viscuda, llegiu-lo amb molta atenció:

1. Una vida ben viscuda necessita una planificació calmada, ampla i rigorosa.

2. Sí, ja sé que hi ha gent ingènua i desorganitzada que predica la puresa de 

l'espontaneïtat, que enalteix la sinceritat del primer gest. Però la vida no funciona així.

3. És bo ser perfeccionista, les coses s'han de pensar ben pensades. I quan ja ho tens tot

 clar, quan ja saps què i com i amb qui i on, llavors comença de veritat la teua vida. 

Sí, la vida és com un bon relat, sempre s'ha d'

I ja està, diria més, però dir-ho significaria portar la perfecció a un grau tan extrem, 

que totes i tots moriríem ara mateix d'una sobredosi d'harmonia celestial. 

Pel bé de la humanitat, no ho faré. Adeu...

 

Esto es un microrrelato que, justo cuando estaba 

a punto de llegar a algún sitio, llegó al fin.

 

Una tira còmica de fa uns anys.

 

Vinyeta gran format per a la perruqueria RosTres de Castelló.

Sí, hi ha molt de text, ací el teniu per si voleu llegir-lo més còmodament:

 

El Pregó dels nostres pèls

 

Els perruquers de la ciutat

i perruqueres de Castelló

tenim hui la satisfacció

de fer saber al veïnat:

 

Que ja el dia és arribat

de soltar la cabellera,

i qui tinga la calba plena

de llustre pur i verdader,

que la mostre al poble sencer

sense vergonya i sense pena.

 

I com fa segles que tenim

la saviesa i l'honor

d'afaitar-nos la coentor

per les séquies i els camins,

ara serem pixavins

i ens pentinarem orgullosament

els pocs o molts pèls que tinguem.

 

Perquè els monyos castelloners

són dignes entre els primers

dels més elegants europeus.

 

Anar de romeria a la perruqueria

no és, tan sols, anar a la barberia,

és deure que manifesta

un bigot de genealogia.

 

Perquè... Quin fill oblidaria

els bigots paternals... i maternals?

Fadrins i casades, fadrines i casats,

bevem de la marraixa

que mig plena o mig buida rega

el pèl que naix on brolla la festa.

 

I com cuidem les nostres canes,

blanques i negres o tintades en un toll,

no vindran polls ni pastarem empastres,

cantarem un gol del Castelló.

 

I donem ja la benvinguda, festejades

per raons d'alegria i de cor,

a les cançons que fan comboi

i donen color a l'alegria descolorida.

I si patim un bac, tenim locions anticaiguda,

i si ens pica el desfici...

...ens pentinarem els somnis amb una dolçaina, un tabalet i un crit:

Magdalena Vítol!

 

(I que Bernat Artola ens perdone per pentinar així el seu Pregó original)

 

MÉS QUE UN CAMÍ ÉS UN SOMRIURE

Plou en el camí la Plana. No diré allò de “plou poc, però per a lo poc que

 plou, plou prou”, no seria exacte, la pluja és tan suau que no demana

 paraigua ni anorac, és amable i acompanya sense pressa el meu caminar.

 Vinc de la platja, és de nit i no hi ha ningú més caminant, 

ni conduint cotxes ni bicicletes ni patinets.

Però sí que hi ha molts altres éssers vius. No puc veure’ls tots, 

només uns pocs: arbres, tarongers la majoria, gats que busquen menjar 

o un bon amagatall... I també puc veure ara un gall vell que ja està despert

 i dubta, callat, si és hora de despertar al veïnat. L’entrada al camí de

 la Donacioneta ha quedat enrere, ja quasi puc veure, retallada en la

 penombra humida, la silueta de Lledó, diuen que és basílica, però a mi

 m’agrada pensar que ella és una ermita. Sí, una ermita humil com la gent

 treballadora, honesta i senzilla que encara queda en Castelló. Prompte

 arribaré al meu barri, allà dormiré i somiaré quan la ciutat comence el 

seu ritme rutinari i sorollós, ja estic jubilat i això em dona dret a tindre

 l’horari que em done la gana. De fet, ja ningú espera que jo faça res, 

de vegades pense que la ciutat només vol que em quede quiet per sempre.

Però no, no accepte el paper de vell cansat i malfeiner. Per això m’agrada,

 de tant en tant, moure les cames i caminar així com ho faig esta nit, i

 endinsar-me despullat en la mar, i quan els ossos s’han queixat per la

 fredor, he eixit i m’he tapat amb la meua tovalla blanca. I he tornat a fer

 camí. M’agrada caminar, sempre m’ha agradat, ja m’agradava quan la

 ciutat era molt més menuda que ara i no hi havia esta maleïda

 contaminació... En fi, no vull posar-me de mal humor, celebrem que 

esta nit puc caminar descalç, només vestit amb la tovalla que em tapa 

el cul, el pardal i els ous. Moltes nits ho he fet amb la tovalla al coll 

i les vergonyes a l’aire somrient desvergonyides, però hui les carícies 

de la pluja en la meua pell em fan sentir timidesa. Serà que, després de

 tot, soc un home antic: em costa anar per la vida provocant al personal.

En tot cas, no soc un beat ni se m’encén la devoció quan veig de prop, 

com ara, les campanes de Lledó. Només beuré en la font que hi ha a la 

vora del Caminàs, açò sí que és aigua beneïda. Antigament, la gent que

 venia del sud o del nord parava ací per a descansar, beure i fer un mosset, 

i després continuaven camí. Jo no aniré ni cap al nord ni cap al sud, 

només tinc esme per a tirar cap a l’oest i entrar en el camí Lledó.

El meu costum és passejar pel camí Lledó amb dos amics, la gent 

moderna diu que són mascotes, o animals de companyia. Jo dic que són 

els meus amics. No són tan vells com jo, però no estan ja per a fer

 caminades llargues, de seguida van amb la llengua fora, em miren amb

 cara llastimosa i no volen fer un pas més. Com aquell matí... Però, què 

és allò? Llums que parpellegen, és la policia... Un accident? Espere que no,

 estan més o menys on he deixat descansant els meus dos amics. Ai... 

No tinc el cor per a sobresalts... Però hauré de caminar 

més de pressa, a veure què...

Ah, ara ho entenc! Cap problema: algú ha avisat a la policia de la meua

 absència. Com és, la ciutat, mira que la conec, però encara em sorprén 

el seu conservadorisme, no pot entendre que la gent com jo necessita

 trencar el guió preestablert, escapar de les tradicions, ni que siga 

un poquet... No entenen que Perot no estiga en el seu lloc.

―Ja estic ací! ―cride jo, alçant els braços i apropant-me―. No m’ha furtat ningú!

I abans de col·locar-me darrere dels meus dos amics els bous, els passe la

 mà pel llom i faig una última mirada a la nit que s’acaba. Ha parat de

 ploure i la primera claror de la matinada fa cantar al gall dubitatiu 

del camí la Plana, tots els galls de la marjaleria s’animen i ja són la 

societat coral més natural del món. És un bon moment per a 

acatxar l’esquena i quedar-me immòbil.

Algun dia, o alguna nit, contaré què va passar aquell matí, quan vam 

trobar la figureta menuda i mil·lenària. Diuen que des d’aquell moment 

som importants, els bous, jo i també la figureta, som història immortal 

i som patrimoni llegendari, però qui diu això no sap res de res. No sap 

que qualsevol criatura que viu en la nostra benvolguda ciutat és important,

 és història viva. Sí, als meus amics i a mi ens van fer de pedra per a

 perdurar en el temps, però la nostra essència no viu en esta escultura. 

Ni tampoc viu en la basílica de pedra la dona que va inspirar 

la figureta més famosa de la ciutat.

Quan no hi haja policia prop, contaré els meus secrets. Ara només faré 

el que faig sempre, fugiré de la pedra convertit en gota d’aigua minúscula,

 també ho faran els bous i la dona antiga de Lledó. I les quatre gotetes

 anirem al barri on nosaltres descansem en pau: anirem a l’altre barri, 

és clar. No està lluny d’ací, però no diré quin camí has d’agafar si vols

 trobar-te algun dia, o alguna nit, amb nosaltres. Només diré que 

més que un camí és un somriure. El somriure més sincer, 

més bonico i més lliure de la terra on vius.

(Amb este relat he guanyat el concurs de narrativa breu 

"Historias de la Plana", organitzat per Beca Talento Ciutat de Castelló)

sense paraules

 

 

"La societat està col·lapsant i les persones estan reconeixent que la raó 

per la qual se senten mentalment malaltes és perquè estan vivint dins 

un sistema no dissenyat per a que siga apte per l'esperit humà."

Jim Carrey

 

Un viñeta que ya publiqué aquí en este planeta hace 5 años.

 Creativitat solar.

 

CONTE DEL PARADÍS

Va ser complir el primer any de la meva mort i pujar al paradís. No sé quin àngel

 ho va decidir, però de sobte el meu esperit ja no tenia cos i les escales 

celestials em guiaven cap amunt.

Quedava enrere un any perdut, investigant inútilment l’origen de la vida. 

Ningú havia col·laborat amb mi: les persones vives fugien espantades i les mortes

 no buscaven respostes. Ara tot canviaria, allà dalt descobriria per fi l’origen de tot

 plegat. Ascendia serenament, acompanyada d’altres esperits alliberats i em

 sentia ingràvida i feliç, ja imaginava els jardins divins, tan bonics, i els 

cants místics que rebrien entusiasmats la meva curiositat científica.

El paradís, però, estava atapeït. No era hora punta, ni tarda de futbol, ni

 divendres negre, allò era sempre així, em va dir un veterà musulmà. Ell 

encara esperava les setanta-dues verges que li havien promès feia segles.

No importa la nostra religió, o el nostre ideal, el paradís és el destí de ramats

 infinits molt variats que entren contínuament, i no hi ha porta de sortida. És un

 clima molt espès, aquest. I sí, som ànimes, però no som del tot immaterials, les

 més pures pesen, com a mínim, disset grams, jo peso dinou i mig. I des que van

 tirar, per guanyar extensió, la paret que separava el paradís de l’infern, aquí 

hi ha ànimes de tres o quatre quilos, i fa més calor.

És frustrant, no puc desenvolupar les meves investigacions en aquesta eternitat

 tan amuntegada, amb prou feines podem moure’ns uns mil·límetres cada dia. 

De vegades fem reclamacions, ens manifestem, demanem un paradís més

 habitable, però les autoritats diuen que la culpa és nostra: 

les protestes ocupen espai.

Avui el déu suprem ha sentenciat que queixar-se és un atemptat contra les lleis

 sobrenaturals, i ha ordenat a l’àngel exterminador que netegi tot el paradís. 

Això no significa esborrar-nos del mapa, la meva hipòtesi és que la 

comunitat interangelical no permetrà una barbaritat així.