Un dibuix que vaig fer fa 5 anys. El vaig publicar ací aleshores i ara

 vull acompanyar-lo amb unes fotos “literàries” de la temporada passada.

Per començar, una foto inexistent: no en tinc de l’acte de lliurament del 37è

 Certamen Literari Foment Martinenc (Barcelona). “L’errat”, un relat que vaig 

fer amb poques o moltes errades, hi va rebre el tercer premi, però no en 

tinc foto perquè no vaig poder assistir-hi. Això fou al novembre.

La primera foto és de gener, a l’Alcúdia, un dels pobles afectats per la dana de 

fa quasi un any. Tot i les dificultats, el Bloc de Progrés Jaume I pogué culminar

 amb èxit la 1a edició dels Premis Nit d’Ànimes de relats breus de por. El jurat

 concedí el segon premi al meu conte “Cau la foscor”. Vam viure una vesprada

 molt bonica, l’ambient era molt acollidor a la Sala Ovidi Montllor :-)

No fa ni dos mesos, de la segona foto. El 16 d’agost, en plena festa

 de calor desvergonyida i en plena Festa Major de Flix, envoltades per

 ventiladors més voluntariosos que efectius, van lliurar molts guardons, 

entre ells el VIII Premi de Narrativa Curta, i el meu relat 

“Perquè t’estimo” va rebre el primer premi:

Les dues últimes fotos són de setembre a Albocàsser. Tot va ser molt intens i

 emocionant. M’ho vaig passar molt bé, malgrat els nervis perquè havia de parlar

 en públic davant d’un micròfon amenaçador i davant de molta gent, no era

 amenaçadora la gent, però era molta gent. Era la 5a edició dels Premis Dona

 Coratge i premiaven tres dones que han excel·lit en la seua lluita en favor de 

la igualtat, totes elles en l’àmbit de la salut. Lidón Soriano Segarra va rebre el

 premi Valenciana Coratge, ella fa dècades que treballa en favor dels drets

 humans i la causa palestina. Jo vaig rebre el premi de Narrativa Curta 

Paraules Violeta, pel relat “Un record que no em ve de gust rescatar”:

I per acabar, diré que el més breu dels relats premiats és de 3 pàgines, 

per això no els puc compartir ací. Potser d’ací a uns mesos o uns anys faré 

un recull i publicaré un llibre, o dos o mig.

I no diré res més ací, ara. Ara tinc ganes d’escriure més relats :-) :-) :-)

Vídeo de l'acte de lliurament dels Premis Dona Coratge (podeu veure'm, aproximadament, a partir del minut 15)

 

Volia fer un post d'ací a un parell de setmanes o tres 
per parlar-vos d'algunes alegries que he tingut en agost 

(premis literaris i coses així), però avui necessitava expressar-me 

amb aquesta vinyeta i, ja que està feta, la compartisc amb vosaltres. 

Un altre dia parlaré de les alegries. Salut i expressió (millor 

salut i expressió que atrocitat i silenci, veritat?).

 

Feia un any que no publicava res en el blog ni en xarxes antisocials i la 

veritat és que no ho enyorava. A alguna gent sí, però ja vaig dir en l’anterior

 post els motius d’abandonar la publicació en internet i, a més, vaig acabar

molt decebut dels negocis i conxorxes de les xarxes, i segurament 

després d’aquest post tardaré prou a fer-ne un altre.

Podria parlar ara del bé i del mal, de com va l’infern on malviu la pau i 

la humanitat bonica, però ja sabeu que no va melament: va malament. 

I podria parlar de la ultradreta, de l’ultrameninfotisme, dels ultragenocidis 

o de com l’esperit crític continua existint però més en ànima que en cos, 

més en bones intencions que en bones realitats. No ho faré, no parlaré 

de tot això perquè ja sé com funcionen les xarxes antisocials (s’ha de 

ser breu) (i, si és possible, s’ha de ser de poc pensar).

Parlaré, ultraresumidíssimament, del que he fet l’últim any. 

He escrit moltíssim i això s’ha traduït en poquíssims premis en concursos 

de relats breus. Si l’anterior any en vaig guanyar dos, aquest any en volia 

guanyar quatre, o sis... però n’he guanyat dos també. El pròxim any en guanyaré

 més, n’estic segur (ja sabeu: l’esperança és com l’última merda que cau d’un cul

 impacient que ja s’ha alçat del vàter). Sí, ja ho veieu, ara em dedique 

a l’alta literatura (o a l’alta escatologia).

En fi, ho diré clar com l’aigua fresca que brolla 

d’una font muntanyenca i ultranatural: no van les coses com 

a mi m’agradaria però almenys, de moment, no em bombardegen 

ni em maten de fam ni la gent ultrapoderosa em menteix compulsivament 

(bé, això sí que ho fan, no sé si a tu també o només m’ho fan a mi). 

En tot cas el cap i el cos encara em donen algunes alegries de 

tant en tant i això ja és un bé (no és un mal) (és un mel).

Ara després, o demà o els pròxims dies visitaré la gent 

que he enyorat en aquests indrets virtuals i sabré com van les seues 

alegries, o les seues tristors o les seues esperances, escatològiques o no...

Salut i un somriure a totes i tots.

 

Amb esta vinyeta finalitza una etapa de molts anys fent i publicant dibuixos 

i vinyetes d'una manera intensa i regular. És cert que l'últim any la intensitat ja 

no era tanta, i la regularitat tampoc: he dibuixat i he publicat poquíssim, i feia

 mesos que sabia que un post així, dient adeu, acabaria arribant.

De vegades hem d'acceptar que el somni, o la il·lusió, o, per a dir-ho clarament,

 l'eixida professional, no s'ha fet realitat, que l'esforç i el temps dedicat no ha

 donat els fruits que volíem. Ja ho vaig haver de fer quan era jove amb un fanzine

 anomenat Kastelló. Ara, com aleshores, no em penedisc dels anys de treball molt

 o poc o ―quasi sempre― gens pagat, perquè sé que l'art és així: mai és estèril 

si aconsegueix obrir el cor, el somriure, el pensament d'algú. Sé que un fracàs,

 com un èxit, mai és complet: alguna vinyeta bona he fet i sé, per tant, 

que renunciar a continuar no significa renegar o avergonyir-me 

de l'etapa que ara acaba.

No vol dir açò que l'acapu que soc deixa de viure, jo dibuixe des que tenia 

2 o 3 anys i de tant en tant dibuixaré, i algunes cosetes gràfiques publicaré, 

ací o en altres llocs els pròxims anys. Però serà molt ocasionalment, 

segurament acompanyant algun text.

Ara el meu brollar creatiu necessita, més que res, escriure. 

Estic escrivint ara, i tu m'estàs llegint. És això el que faré, 

és així com ens trobarem, si vols, d'ara en avant.

He d'agrair a les persones que m'heu donat suport en l'etapa que ja s'acaba. 

No diré noms, heu sigut moltes i no vull oblidar-me de cap. Unes ho heu fet 

amb això dels "m'agrada", o comentant, altres de viva veu quan ens trobem en 

el món real, altres encarregant-me camisetes, o tasses, o vinyetes per a

 comerços, o editorials, o projectes diversos. Altres ho heu fet d'una 

manera més propera i directa. Gràcies :-)

I diria més, però és moment d'escriure la paraula FI, és així com podré començar

 a contar un nou conte, o un nou capítol, o una nova història :-)

 

En un món embogit, és bo perdre el fil. Perdre el fil és alegria i salut.

(Una vinyeta de fa 4 anys)

 

Una viñeta de humor lento que elaboré hace unos meses y medio.
Publicada hoy para el consumo rápido en tu red social favorita.

 

"Veig pobles desventurats gemegant sota un jou de ferro, 

al gènere humà aixafat per un grapat d'opressors, una multitud 

famolenca, aclaparada de treballs i fam, de la qual el ric beu en 

pau la sang i les llàgrimes, i per onsevulga al fort armat 

contra el feble amb el temible discurs de les lleis".

Jean-Jacques Rousseau 

"La mort és misteriosa. La vida ho és més encara".

Ray Bradbury 

(Dues vinyetes de fa quatre anys)